El llenguatge de la CUP

El jutge de l’Audiència Nacional va deixar en llibertat, aquest dimecres passat, el regidor de la CUP a Vic Joan Coma, imputat per un delicte d’incitació a la sedició. Durant l’interrogatori, el fiscal va voler que Coma li expliqués el sentit de les seves paraules quan en el ple municipal va afirmar: «Per fer una truita s’han de trencar els ous». El fiscal desitjava calibrar el grau de violència metafòrica –i, per tant, política– que albergava aquesta sentència irrefutable.

    La qüestió no és anecdòtica, ni còmica, ni surrealista; encara que ho sembli. Forma part d’una de les contribucions de la CUP a la comunicació política contemporània: l’ús del llenguatge simbòlic i codificat per a l’elaboració del seu discurs polític. Un ús que forma part inseparable del seu indubtable atractiu mediàtic i social entre amplis sectors de la nostra societat. Una contribució que el fiscal desitjava descodificar. 

    

David Fernàndez, qui va ser la cara, la veu i la imatge de la CUP fins fa molt poc temps ho explicava així: «Hem mirat de fer allò a què ens havíem compromès i a què estàvem obligats per l’assemblea [...] recuperant el nom exacte de les coses». Aquesta idea central que la CUP parla diferent (més clar, més directe, més precís) que la majoria dels discursos polítics (opacs, evasius, fal·laços i imprecisos) explicaria el seu èxit: la política de les paraules. I dels gestos. El cos parla, també. Aquestes serien algunes de les claus de la comunicació política de la CUP.

1. Seus o xarxes. En un document sobre l’activitat parlamentària de la CUP, un responsable de comunicació afirmava que estan utilitzant la xarxa per anar més enllà dels mitjans, donat que aquestes brinden moltes potencialitats i és necessari desplegar-les. No és un element singular o exclusiu d’aquesta formació, però sí la idea intensiva d’aprofitar l’espai institucional com a escenari de les seves propostes polítiques. Fer política és fer comunicació de la política. La resta no serveix. Absents de la gestió, malgrat que governen diversos municipis, utilitzen la litúrgia institucional com a caixa de ressonància digital. 

2. Lideratges col·lectius. Rodes de premsa plurals, portaveus múltiples, paraules i missatges que insisteixen en el «nosaltres», tant per definir el partit com els col·lectius que representen. Han fugit dels hiperlideratges, encara que després han hagut d’acceptar que havien d’explotar mediàticament els seus caps visibles més carismàtics. Tant en les seves publicacions en xarxes com, sobretot, en els seus articles, veiem que molt del contingut se centra en la confirmació del perquè de la CUP, els seus orígens, el seu recorregut, el seu horitzó. Contingut de consum intern per reforçar l’organització, ajudar a teixir-la després que en els últims anys hagi estat a un pas de la ruptura més d’una vegada. 

3. L’estètica és el missatge. L’estètica dels seus continguts (imatges, vídeos, materials), dels seus càrrecs públics, i fins i tot dels seus comportaments, està completament integrada en la seva forma d’entendre i fer política, fins al punt que s’ha convertit en l’element central de tota la seva comunicació. Han construït una imatge de marca que compleix a la perfecció amb els objectius de tota estratègia de comunicació corporativa: diferenciació respecte a la resta, fàcil identificació i eficàcia en la difusió del missatge. L’estètica comença en el propi cos i en els codis de vestimenta: samarretes que parlen com a subtítols suggerents, pentinats que miren desafiadors, accessoris que afirmen i connecten, tatoos que identifiquen. Irreverents, sarcàstics o bufs. Tot s’hi val. 

Notícies relacionades

L'arrest d'un altre regidor de la CUP cohesiona el front sobiranista

Twitter era una cerveseria de Múnic

4. Concisió i percussió. Un element que destaca en la comunicació de la CUP és la seva capacitat per crear eslògans polítics que responen als cànons digitals: brevetat, concisió, capacitat de viralització. Paraules que són dards, punys o banderes. 'Hashtags' com a arguments. Aquest és l’element que explica el seu èxit a les xarxes: missatges que sintonitzen, que van més enllà dels perfils del mateix partit i que acaben sent utilitzats per una gran diversitat d’usuaris: #NiReiNiPor

5. El llenguatge és el camp de batalla. La radicalitat en l’ús del gènere femení com a gènere incloent forma part de la seva croada antisexista i contra el patriarcat sociològic de la nostra quotidianitat. És un dels signes distintius. N’hi ha evidentment més. El poder es construeix, i es combat, en el llenguatge i en les formes. Trencar ous o fotos, per exemple. Veurem si surt una truita, ous remenats  o dos ous durs. La política com a desafiament, la desobediència com a mètode.