Molt abans que Ferrante
No surten a les llistes dels més venuts, ni entre els millors títols de l’any, però és una evidència en llibreries i xarxes socials que darrerament dues autores italianes han renovat l’atenció dels lectors: Natalia Ginzburg i Elsa Morante. L’obra de Ginzburg s’ha anat recuperant sense fer soroll, al marge de les modes, i en són exemples recents Les petites virtuts (Ático de los Libros) i El camí que porta a ciutat (Ela Geminada). El cas d’Elsa Morante sembla més circumstancial: l’any 2012, coincidint amb el centenari de l’autora, Lumen va publicar Mentira y sortilegio, la seva primera novel·la, monumental, i una reedició recent l’ha tornat a posar en circulació.
¿Per què, doncs, aquest interès renovat? La resposta no sembla difícil: Elena Ferrante. Des de fa uns tres anys, els lectors entusiastes de la trilogia de les Dues amigues i altres títols de Ferrante ens en parlen com d’un descobriment fabulós, que trenca motllos. En el fons, però, moltes de les seves qualitats ja estan en Ginzburg i Morante i encara en d’altres veus: la descripció de la vida de províncies a Itàlia, ja sigui abans o després de la guerra; la sensibilitat per descriure els replecs de les amistats; els anhels decebuts, que el pas dels anys pot transformar en silencis i rancúnies; el relat quotidià a través dels vocabularis familiars...
De fet, més enllà de l’homenatge d’un pseudònim que rima, la mateixa Elena Ferrante ha dit més d’un cop que Elsa Morante era un dels seus models literaris. Hi ha una lògica feliç, doncs, en el fet que alguns dels seus lectors vulguin remuntar el corrent de les influències i, sense sortir d’Itàlia, vagin a parar a la Morante, a la Ginzburg. No són les úniques, per descomptat. En la mateixa corda, i cadascuna des de les seves particularitats, jo hi afegiria Ana Maria Ortese, de qui Minúscula n’ha publicat dos llibres de relats excel·lents, El mar no baña Nápoles i Silencio en Milán. Menys coneguda, Lalla Romano també hi encaixa: Suaves caen las palabras (Asteroide) i Maria són bones mostres d’una obra llarga i personalíssima. Als prestatges des de fa dècades, esperen el seu moment. ¿Potser el 2017?
