L'àlbum de tot el que s'ha perdut

El 2016 se’n va amb tot el que podria haver sigut i no va ser. Un esdevenir infinit de reptes. Queda escrit el que va passar, mentre s’esvaeixen en l’oblit les oportunitats perdudes. Al gener, les dones de la CUP van denunciar els atacs masclistes, ¿som capaços d’imaginar un món que les hagués escoltat? Al febrer, Joaquín Benítez va confessar. I l’orde religiós dels Maristes va perdre l’oportunitat de posar-se al costat de les víctimes. Va optar per ocultar la realitat, pel silenci i l’encobriment dels pederastes. Al març, la Unió Europea va acordar l’expulsió massiva de refugiats a Turquia. Europa, presonera de les seves pors, del seu egoisme i de la seva incapacitat, va preferir trair-se a si mateixa. 

  

 A l’abril, quilos de calç viva van ser llançats al Congrés dels Diputats i la possibilitat d’un pacte d’esquerres, un anhel de tants votants, es va descompondre per sempre. Al maig, les enquestes van anunciar el fracàs del 'brexit'. ¿Quants defensors de la permanència del Regne Unit a la Unió Europea van decidir llavors que no era necessari el seu vot? Al juny, va esclatar el 'Fernandezgate'. L’escàndol, un més del PP, podia haver quedat gravat en la memòria i en la consciència. Espanya podia haver escollit castigar el partit de la corrupció. Al juliol, Donald Trump va guanyar les primàries republicanes. El que va començar llavors encara no sabem a on ens conduirà. 

A l’agost, les oenagés van rescatar milers de persones al mar Mediterrani. Els governs van seguir sords als crits desesperats de les víctimes. Al setembre, a Catalunya, alguns van preferir la sordesa del sectarisme, van voler boicotejar el pregó de Barcelona i la ciutat es va tornar una mica més mesquina, més miserable. A l’octubre, una gestora va avergonyir una part de l’esquerra. Al novembre, es van amotinar 70 interns al CIE de Zona Franca. La presó de la vergonya encara continua oberta. I al desembre, la vanitat va avergonyir una altra part de l’esquerra...

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

Dotze mesos. Un infinit de possibilitats. Un any més d’oportunitats perdudes.