Quinze anys no és res
Una moneda única europea sense ambició política no és més que una eina incompleta i imperfecta
jjubierre227241 new one euro coins are shown stacked on display in a photo 161230125604
Si vint anys no és res per a una moneda, quinze encara és menys. El nostre euro celebra el seu tercer lustre en una situació no gaire pròspera, i no només perquè camina cap a la paritat amb el dòlar, sinó perquè la seva debilitat constitueix un símbol de la que pateix la Unió Europea. La nostra moneda va néixer com un pas més en la consecució d’un somni en què ja pocs creuen, la creació d’un Estat únic europeu. De moment només és l’eina de política monetària d’uns quants països, amb més ombres que llums respecte al seu futur.
La Unió Europea és una visió política aterrada amb eines econòmiques, i la frustració econòmica evidencia que aquesta visió no està encara prou establerta. L’europeisme suposa sentir-nos tan compatriotes d’alemanys, letons o grecs com de bascos o andalusos, i els ciutadans europeus no estan ara, per regla general, en aquesta sintonia. Aquests anys de crisi han fet prevaldre el jo respecte al nosaltres i pràcticament no hi ha país que no tingui la seva pulsió nacionalista o populista, que en moltes ocasions acaben sent el mateix.
L’euro sense ambició política només és una eina imperfecta i incompleta. La política fiscal (fixar impostos i prioritzar la seva despesa) serveix per mirar de suavitzar l’efecte dels cicles econòmics, igual que la política monetària (tipus d’interès i de canvi). Al cedir la política monetària a Europa només queda la fiscal i en això tampoc tenim les mans lliures ja que el pacte d’estabilitat i creixement acota el dèficit i el deute màxims permesos per la Unió Europea. Necessitem o més Europa o menys Europa, però així no podem seguir.
LA DEVALUACIÓ
Sense euro el més probable és que la pesseta s’hagués devaluat el 2012, cosa que hauria encarit la factura del petroli, però també hauríem exportat més. Històricament, les devaluacions no ens han anat tan malament per millorar la nostra competitivitat. El gran dubte és si hauríem pogut rescatar els bancs amb problemes sense ajuda exterior i, per tant, si s’haguessin pogut salvaguardar els estalvis dels dipositants, en això sí que ens ha ajudat molt l’euro. Davant d’aquest dubte, si un cafè és avui més o menys car no importa tant.
Centrant-nos en una hipotètica devaluació, la nostra economia seria més pobra que les del nostre entorn…, però els nostres ciutadans pot ser que ho haguessin passat menys malament. Una devaluació implica la caiguda dels preus en relació amb l’exterior i menys per als productes importats (i per als que se’n van de vacances a l’estranger) els efectes quotidians resulten ser molt limitats perquè els preus interns no tenen per què experimentar variacions.
La devaluació interna és, simplement, empobrir de manera generalitzada la població i gràcies a ella hem pogut sortir de la gran crisi. En l’actualitat som més pobres com a país i, sobretot, som més desiguals perquè hi ha menys feina i està més mal remunerada.
