La mala llet

Com els veïns d’abans, hi ha anys que són d’esquerres i anys que són de dretes. Això passa perquè el temps és qualsevol cosa menys transversal. S’endevina com serà l’any que entra per l’últim gra de raïm de les campanades. No pel seu gust, ja que tots dotze tenen més o menys el mateix gust, sinó per la cara que li queda a un quan acaba. Si ens queda cara de mala llet, estem arreglats. I no alleuja gaire que el 2016 hagi sigut un any molt de dretes, ja que el 2017 ja ho serà d’ultradreta. L’any de la venjança de l’home amb el bigoti ras. El representant de la mala llet pàtria. José María Aznar preparat per fundar el Lepe... nisme, o sigui, el lepenisme a l’espanyola.

LA INSTAURACIÓ D'AZNAR I BOTELLA

Cada terra dóna el seu tipus de llet, i no diguem la seva mala llet característica. Un fatxerio és tota una concepció del món. Per exemple, on la ultradreta francesa és dinàstica, i per això el lepenisme passa de pare a filla, l’espanyola és matrimonial, des de l’exaltació dels Reis Catòlics fins a la instauració d’Aznar i Botella.

I si a Jean-Marie Le Pen li falta un ull (l’esquerre, però això és evident), a José María Aznar li falta un bigoti. El fatxa espanyol és, històricament, més de bigotis rars que d’ulls rars, i potser aquesta sigui l’explicació de per què, sent Millán-Astray fundador de la legió, la història preferís donar el seu protagonisme a un altre legionari menys vistós però amb més vista (el doble) i més bigoti (o més compromès amb el bigoti, ja que no se’l va treure mai). En aquest assumpte Aznar, igual que en el tema dels idiomes, ha manifestat tenir un caràcter dubitatiu. Hi va haver una època en què semblava que seria més de grenyes que de bigoti. Que optaria abans per una estètica a l’estil Vaquilla que al de Freddie Mercury; però al final va ser més fort el glam. Perquè hi ha un Aznar glamurós: el dels peus damunt de la taula.

SER TREMPAT  I BESAR NADONS

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per tenir mala llet, a Espanya hi ajuda molt ser trempat. Avui diuen que hi ha populismes d’esquerres i de dretes; però això ho argumenten els mateixos que fins fa poc temps sostenien que ja no existeixen ni esquerres ni dretes. El que a l’esquerra ara és populisme, als partits tradicionals era ser trempat, besar nadons i ballar sevillanes. El populisme és la globalització aplicada a la política.

Aznar torna aquest any 17 (centenari de la Revolució soviètica) per posar fi a tot això; per acabar, des del búnquer de la FAES, amb els populismes i entonar el seu rèquiem per un 'campechano' espanyol. I ho fa en un moment en què aquí la ultradreta no té ni Vox ni vot. Encara més que Salvador Dalí, Aznar és un delirant perfecte: ha cregut que era amic de Bush i de Blair, ha cregut que té bigoti..., i d’alguna manera ho ha semblat. Ara creu que està tornant.