La veu, la gran oblidada

Fa uns quants dies vaig viatjar a Madrid en tren. Anava en el vagó 18, que es diu Cotxe en Silenci. Sí, ja sé que endevinen per on van els trets, però esperin-se, sisplau, unes línies més. En efecte, sí, una senyora (és un dir) ens va posar a cent a tots els viatgers del vagó perquè, mentre uns van sortir a la plataforma per trucar amb els seus mòbils, i altres mussitaven en les seves converses, la senyora es va entestar a fer-nos a tots partícips de la seva conversa, molt classista, per cert (parlava amb la seva mare sobre l’assistenta).

Podríem potser fer una reflexió caritativa i pensar que, en realitat, la pobra dona parlava d’aquella manera perquè era parcialment sorda. Però, un cop analitzat amb atenció, no es tractava d’un problema de volum sinó, més aviat, de to, de timbre i de prosòdia (melodia). Era la manera d’usar la veu i no tant els decibels el que creava malestar al seu voltant. Es tractava d’una veu bronca, recriminatòria, autoritària, rància, en suma. La veu. Aquí volia arribar.

¿S’han aturat a pensar com és d’important per a la nostra comunicació, pública i privada, saber dominar de manera adequada aquesta eina portentosa que és la veu humana? Quan s’esmenta l’important paper que representa la veu com a mecanisme de comunicació, tendim a pensar que la rellevància d’aquest instrument comunicatiu de primer ordre afecta estrictament els personatges públics: actors, polítics, homes i dones directives amb projecció pública, científics i científiques presents als mitjans audiovisuals (aquests, menys; elles, gairebé testimonialment) i, sobretot, periodistes de ràdio i de televisió.

Però, no; i ara. Usar la veu de manera reflexiva i convenient és igualment important per a tots nosaltres, ciutadans corrents. Ho és, és clar, en les nostres comunicacions en públic, quan participem en una reunió (encara que sigui la d’escala –aquestes acostumen a ser les més difícils–) o presentem un projecte a un grup, etcètera.

I ho és igualment –potser més– en les nostres interaccions privades, quan parlem amb la nostra parella, fills, família, els nostres amics i col·legues. La manera d’usar la nostra veu pot ajudar-nos a resoldre conflictes, a convidar els altres a la cooperació amable… O, al contrari, ens pot portar a crear situacions tibants, a perdre la confiança dels altres i a esquerdar relacions. 

Els proposo a continuació un parell d’experiments per prendre plena consciència de quant ens hi juguem amb l’ús (in)degut de la nostra veu. Poden fer-se mentalment en silenci. El primer: provi de dir una frase tan breu i quotidiana com «Bon dia» de tres maneres diferents: (a) amb veu d’«Avui és divendres i fa un dia preciós. ¡Que bé!»; (b) amb entonació de «¡Quines poques ganes tenia de trobar-me amb tu, hòstia!», i (c) amb l’ànim de transmetre «Tot s’arreglarà; ja ho veuràs». ¿Han percebut els extraordinaris canvis comunicatius que es produeixen en les tres versions de la salutació, únicament alterant la forma de fer servir la veu? 

Segon. Tanquem els ulls i recordem una veu que ens atrau, amable, clara, confiable. Sí, tots coneixem al nostre voltant persones que tenen una veu, el conjunt harmoniós de timbre, ritme, to i manera d’articular, que  ens resulta agradable i solvent. Els seus portadors ens mereixen confiança, els concedim credibilitat. I ara evoquem una veu odiada en alguna ocasió. No necessàriament la persona, sinó com va usar alguna vegada la seva veu, com a arma de desqualificació, de menyspreu, ira, descontrol o hostilitat. 

Als meus seminaris sobre comunicació, sovint pregunto si algú reconeix la següent frase com a part d’una discussió de parella: «No. No ha sigut el que m’has dit el que m’ha dolgut. Ha sigut com m’ho has dit». I el 90% dels participants assenteixen amb el cap mentre somriuen amb autoreconeixement.

La qualitat de la veu és la gran oblidada en la comunicació. I no es tracta tant d’un regal o un càstig genètic, és a dir, que no puguem tenir cap capacitat sobre la seva millora per convertir-la en una eina que ens representi amb solvència. Es tracta, sobretot, que podem (i ens convé fer-ho) prestar atenció a la capacitat de la veu per ferir o irritar o, al contrari, per convidar a la cooperació, per animar i asserenar el nostre interlocutor (i també per seduir, ¡és clar!).

Notícies relacionades

Parla (bé) o calla per sempre

Nacho Téllez: «Miro un discurs cada dia, sense excepció»

Vostè té una arma potentíssima de seducció o de repulsió. Val la pena ser-ne conscient. H

Catedràtica i vicedirectora de l’Escola de Doctorat de la UB.