"En el 'TBO' he tingut uns amics únics"

Amb la mateixa il·lusió que demà, quan es llevin, tants nens i nenes descobriran els regals dels Reis Mags, Lluís Giralt (Calaf, 1943) passava les pàgines del 'TBO'. En la seva infància de postguerra, gairebé sense jocs, ni televisió, Giralt quedava abduït pels dibuixos. Gairebé no feia cas del text de les vinyetes. A ell el va captivar el traç de les imatges. Tant, que va anar a buscar els seus autors per aconseguir dibuixos originals que, fins avui, guarda com un tresor.

–¿Quant valien els seus primers 'TBO'?

–Una pesseta amb vint cèntims. Sortia cada 15 dies. Però a casa no podíem comprar el quinzenal, només de segona mà. Els compràvem en unes botigues a les quals la meva mare anomenava cases de penja i despenja, on venien vestits de segona o tercera mà, i també revistes. A Sabadell, on ens vam traslladar quan jo tenia vuit anys, n’hi havia tres de botigues d’aquestes.

–Els còmics eren la tele de la seva època...

–Sí, a més de jugar al carrer i d’anar a robar raïm i figues, era el que ens distreia i amb els amics ens els intercanviàvem. 

–¿El 'TBO' autèntic era el seu preferit?

–Bé, també m’agradava molt la col·lecció 'Azucena', amb dibuixos de Rosa Galcerán. 'Polzet' no m’agradava tant. M’agradava el 'TBO', sobretot perquè en els seus dibuixos menys exagerats hi havia més coses de casa, més reals. La vacuna de la varicel·la em va fer una mala reacció i vaig haver d’estar al llit uns dies. La meva mare va anar a buscar-me els 'TBO'. Per una pesseta n’hi van donar un munt. Em van ajudar moltíssim. També en altres moments de la vida, els dibuixos originals que és el que col·lecciono en realitat, no el 'TBO' en si, m’han fet molta companyia. Sí, en el 'TBO' he tingut uns amics únics, perquè cada dibuix original és únic, com les amistats, que cada una és única.

–¿Com aconseguia els dibuixos originals?

–El primer va ser per casualitat. Jo feia la mili a Ceuta i un dia de permís vaig entrar en un basar i vaig veure, emmarcat, un original que s’havia publicat al 'TBO'. Em demanaven 150 pessetes i vaig regatejar fins a 100. Avui en tinc més de 300. La meva dona ha tingut una santa paciència que li he d’agrair. Fa uns cinc anys que ja no en compro, són molt cars, s’han revaloritzat molt. 

–Avui se’ls dona el valor que vostè els va donar des de petit. ¿Com trobava els autors?

–Al 'TBO' figurava l’adreça de l’editorial. Jo recollia trossos de ferro i coure que trobava i els guardava sota el safareig de casa. Quan en tenia bastant, els anava a vendre, i amb el que em donaven, comprava el bitllet de tren per anar a Barcelona i allà preguntava com arribar a cada adreça. A les editorials em deien on vivien els dibuixants i aquests em donaven l’adreça d’altres. Hi havia un troleibús que anava a Sant Just Desvern des de la plaça de Catalunya i, d’un salt, m’enganxava al seu darrere. Tot això va fer que m’emportés me unes quantes surres de la meva mare amb la sabatilla, perquè feia campana, m’escapava de Sabadell per anar a casa dels dibuixants.

–Era gairebé una obsessió.

–Obsessió i frenesí, soc un 'grafòpata', i a la meva web (www.grafopata.com) explico tot el que sé del 'TBO'. Per a mi eren artistes els dibuixants. A les editorials s’han destruït tantíssims originals... Jo en vaig salvar alguns que els vaig demanar i he muntat unes 70 exposicions sempre amb originals.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

–¿A què es va dedicar professionalment?

–Dels 16 als 40 anys vaig ser viatjant de teixits, per Andalusia, Extremadura, Castella i també a Catalunya. Però fart de viatjar, i ja amb dos fills, vaig començar a treballar amb un amic publicista i després vaig muntar la meva agència d’anuncis locals. Jo dibuixava els esbossos a mà. Avui ja no queden dibuixos fets a mà, és per això que tenen un gran valor. Al març, Ediciones B publicarà un llibre sobre la història del 'TBO' pel seu centenari.