Anys que canvien el món

El 2016 ens ha deixat en herència dues revolucions democràtiques inesperades i importants: el 'brexit' i l’elecció de Donald Trump. Totes dues anglosaxones, però que influiran en el futur europeu mentre celebrem el 60 aniversari del Tractat de Roma i eleccions a França, Holanda i Alemanya (i potser a Itàlia). I amb els partits d’extrema dreta encapçalant els sondejos en els dos primers països i guanyant punts a Alemanya criticant la política migratòria, Schengen i l’euro.

També entre les dues guerres mundials el món anglosaxó va produir dos esdeveniments catastròfics. La no ratificació americana del tractat que creava la Societat de les Nacions i la devaluació de la lliura el 1930, que va fer esclatar l’ordre econòmic mundial i va accelerar els nacionalismes i l’aparició del nazisme i els feixismes.

LES DUES CARES DE LA CRISI

Sembla que, ara igual que llavors, les dues cares de la crisi, l’econòmica i la política, s’alimentin mútuament. I és difícil predir el que pot arribar a passar. És possible que la recuperació econòmica, de moment  massa lenta, i el control dels moviments migratoris disminueixin el suport als partits populistes. O pot ser  que més atemptats i més greus i una nova recaiguda en la crisi facin créixer el sentiment antieuropeista. Si els que el representen arribessin al poder en algun gran país europeu, com per exemple si a França guanyés Marine Le Pen, el 2017 no seria de celebració sinó el del rèquiem d’Europa. Amb tot el que això implicaria. Sembla poc probable, però recordem que amb el sistema electoral francès un candidat pot ser elegit en segona volta havent obtingut només el 25% de vots en la primera. 

El 2017 dependrà també del que faci un president dels Estats Units que ha proposat que el seu país no segueixi sent el guardià d’un ordre mundial que el perjudica, ni segueixi pagant per la seguretat dels europeus, ni les conseqüències de l’obertura del seu mercat o del que considera enganyifa del canvi climàtic. Els seus arguments no són només econòmics, també són identitaris i reflecteixen el temor de les classes mitjanes occidentals –també les europees– al mestissatge cultural i religiós.

INQUIETUD 

La incertesa és gran, i hi ha fortes raons per inquietar-se. Tenim el precedent d’un altre 17, el del 1917, que també va ser un any de canvis sense precedents en l’ordre polític, econòmic i cultural. Un d’aquells anys que, com diu Jean-Christophe Buisson, «canvien el món». Aquell any, els Estats Units van entrar en guerra trencant, per al millor i el pitjor, el seu tradicional aïllacionisme; va esclatar la Revolució russa, que va donar lloc a l’URSS, el primer règim totalitari, al qual van seguir el nazisme i el feixisme, que van precipitar el món en una apocalipsi de conseqüències que encara marquen la nostra època. La Declaració Balfour, que va prometre als jueus una llar nacional sobre les restes de l’Imperi Otomà, mentre que altres britànics les havien promès a les tribus àrabs que els van ajudar a conquistar Damasc i Jerusalem, és el detonant de la situació del Pròxim Orient, cada vegada més greu i més impossible de resoldre.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

També del 17 és la Declaració de Corfú, que va obrir la porta perquè els pobles que vivien sota els imperis austrohongarès i otomà s’unissin en un país artificial que va acabar en els horrors dels anys 90 i amb conseqüències que encara desestabilitzen part d’Europa. El 1917 Alemanya va llançar el concepte de guerra total, i amb el gas i els tancs es van industrialitzar les matances en massa precursores d’Auschwitz i Hiroshima. Com ens recorda Stefan Zweig, el 1917 va morir «el món d’ahir». Hitler i Mussolini eren anònims ferits de guerra, De Gaulle un presoner i Mao publicava els seus primers articles. Res feia preveure el paper que jugarien en tot el que s’esdevindria després.

També fa un segle el món va assistir a canvis culturals i científics transcendentals. Einstein i les seves equacions, la radioactivitat, el primer centre anticàncer de Marie Curie, la primera gravació d’un disc de jazz, Freud i el superjò, Apollinaire i el surrealisme… Des d’aleshores l’acceleració de la tècnica i de la comunicació social ha sigut impressionant, però la hiperabundància d’informació no augmenta la intel·ligència col·lectiva –hem passat de l’homo sapiens a l’'homo zappens'–, la productivitat econòmica està estranyament estancada i som incapaços de prendre’ns seriosament l’amenaça climàtica. Molts canvis s’estan incubant. Entre ells el de la robòtica, més important que el del vapor i l’electricitat juntes. Pot ser que el 2017 sigui també un d’aquells anys que canvien la història.