Torres més altes han caigut

El 6 de maig de 1954, a les instal·lacions esportives de la Universitat d'Oxford, el món es va aturar quan Roger Bannister va ser capaç de córrer la imperial distància de la milla (1.609 metres) en menys de quatre minuts (3.59.4). Una barrera que s'havia resistit durant anys i anys fins i tot als millors migfondistes. Per fi havia caigut una de les torres més altes en la mitologia de l'atletisme, un llistó que alguns creien infranquejable. Una vegada superada la rodona barrera -potser més psicològica que una altra cosa-, només van haver de passar 47 dies perquè l'australià John Landy corregués la milla en 3.58 minuts pelats. I fins als 3.43.13 que regnen avui dia en el llistat de rècords mundials gràcies al marroquí Hixam el-Guerruj.

Aquest 2017 que comença es presenta com un any clau en un altre debat apassionant sobre atletisme, plusmarques i barreres suposadament infranquejables, en aquest cas en una altra de les distàncies mítiques, la marató (42.195 metres). El debat se centra en si és possible baixar de les dues hores en un futur més o menys pròxim. La resposta que s'ha de donar és que sí que és possible, encara que per a això l'atleta que ho aconsegueixi ha de cobrir cada un dels quilòmetres en un parcial de dos minuts i 50 segons, una cosa que no ha sigut capaç de fer ningú fins ara en trams de més de 10 quilòmetres en una marató. Però això no vol dir que no sigui possible en una nova generació d'atletes més desenvolupats, més ben preparats i òptimament assessorats, que presumptament sortirà d'algun altiplà de l'est de l'Àfrica.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Com s'aprecia al gràfic de la pàgina anterior, el rècord mundial de marató, estancat als anys 80 del segle passat, ha fet grans salts: va millorar 1.08 minuts entre 1988 i 1999, després 1.43 més fins al 2008 i després 1.02 més fins al 2016. En total, tres minuts i 53 segons en 28 anys. Ara només falten dos minuts i 58 segons per baixar de les dues hores. No serà demà, per descomptat, ni segurament en aquest 2017 que suposarà l'inici del gran repte, però ningú pot assegurar del cert que aquesta és una barrera impossible de derrocar (polèmiques de dopatge al marge).

Els rècords hi són per ser batuts, i no s'entreveuen límits clars. És evident que un ésser humà (almenys en la seva versió actual) no podrà saltar mai tres metres en altura, però els 2,45 de Javier Sotomayor de 1993 estan a l'abast de la nova generació, igual que els 8,95 amb què Mike Powell va acabar el 1991 amb els inversemblants 8,90 de Bob Beamon (1968) en longitud. Els 1.40 en 800, 12.30 en 5.000 i 26.00 en 10.000 són altres llistons que hi ha perquè siguin superats. El temps ho dirà.