Mário Soares, l'home que va ancorar Portugal a Europa

Vaig arribar a Lisboa el mateix dia que Mário Soares. El 28 d’abril del 1974, tres dies després que els militars enderroquessin una dictadura que havia fet de l’Exèrcit la seva columna vertebral. Jo venia de Barcelona per cobrir la Revolució dels Clavells per a Cambio 16 i ell d’Alemanya. Quan el vaig entrevistar per primera vegada, al cap d’uns dies, em va explicar com arribava a ser d’estrany veure l’Espanya de Franco des del tren, pensant que al final l’esperava la primera i incerta democràcia ibèrica de l’últim mig segle. Després de ser detingut una dotzena de vegades per la policia de Salazar, Soares vivia exiliat sota la protecció del partit socialdemòcrata més gran d’Europa, que pilotaria a distància bona part de les transicions democràtiques a Espanya i Portugal.

Vaig poder conèixer de prop els protagonistes del canvi. Un canvi que vèiem des d’Espanya amb tanta estupefacció com esperança, convençuts que si havia caigut la més longeva de les dictadures de la península, la d’aquí tenia els mesos comptats.

Notícies relacionades

Mor l'expresident de Portugal Mário Soares

Per un turisme sostenible i raonable

Encara que Soares havia jugat un paper destacat en la lluita contra Salazar, el seu partit semblava massa moderat i mancat d’arrelament per poder encapçalar un moviment nascut a les casernes d’ultramar i que aviat va adquirir un caire radical. Però Soares ja era gat vell, l’únic capaç de rivalitzar amb Álvaro Cunhal, el secretari general del Partit Comunista. Va saber pujar a l’onada democràtica que la revolta militar va desencadenar i entendre que la democràcia no triomfaria si no obria les portes a la independència de les colònies. Llavors això no era tan obvi, en un país que havia liderat un imperi tan vast i dispers, que va ser somni i deliri de Salazar i part de la identitat nacional. Soares ho va saber fer en obert conflicte amb el tercermundisme simpàtic dels oficials més aguerrits, i amb la política ortodoxa d’un Cunhal que somiava establir un pont entre el món soviètic i el nou Portugal.

Soares va saber entendre que la democràcia no podria consolidar-se fora d’Europa. I va comptar amb el suport de les democràcies occidentals. I, sobretot, amb el vot majoritari dels portuguesos.