Enyorant ja Obama

«Fa una setmana vaig visitar uns amics a Berlín. Quan ja era a l’aeroport, de tornada, em vaig submergir en un d’aquells quioscos on es pot comprar de tot, i em vaig aturar davant la portada de la revista Der Spiegel. A la portada hi apareixia la imatge d’una bola rodona, ataronjada i groga; un meteorit, ni més ni menys, amb la forma de la cara de Donald Trump, dirigint-se enmig de l’espai cap al planeta Terra. Al costat de la imatge, un titular: El final del món». L’anècdota que explicava a la carta des de Manhattan Beach Mercedes Lizcano és simptomàtica de la situació en què es troba gran part del món, que es mira amb basarda el 20 de gener: aquell dia, a les escalinates del Capitoli, Donald Trump jurarà el càrrec com a 45è president dels Estats Units.

(A Trump el recolzen) «des d’empresaris multimilionaris, fins a simpatitzants del Ku Klux Klan, passant per negacionistes del canvi climàtic, islamòfobs, bel·licistes o ultradretans. És per posar-se a tremolar, escriu Miguel Fernández-Palacios, des de Madrid. «A Trump no li importa gaire el futur. Potser pensa que no es reencarnarà, que els seus descendents ja no seran a la Terra quan la contaminació ens ofegui o, potser, realment, creu que el canvi climàtic és un fantasma compost pel fum de moltes xemeneies que no tenen cap mena d’efecte nociu», ironitza Tamara González, des de Santa Coloma de Cervelló. «La Casa Blanca ha passat de ser habitada per la primera persona de raça negra de la història a ser ocupada pel més gran titular de deutes dels que mai han accedit a aquesta responsabilitat, és el que toca: per administrar una època de crisi, un deutor», diagnostica Mario Martín, des de Salardú.

Por de Trump

Al marge dels modelets de Cristina Pedroche, un dels arguments principals de la conversa pública en aquest principi d’any és la por de Trump, alimentada per diversos factors: la tempesta mediàtica, la percepció que el que passa als Estats Units ens afecta a tots i la incertesa respecte a les intencions reals del personatge. L’altra cara de la moneda de la por de Trump és l’enyorança de Barack Obama. 

Encara no se n’ha anat i se’l troba a faltar com si ja no hi fos. A l’encara president dels Estats Units se li poden criticar moltes coses del seu mandat, i els balanços de la seva presidència es començaran a recordar ben aviat. Però ni els seus detractors més acèrrims (els haters irracionals juguen en una altra lliga) li poden retreure que no hagi honrat el càrrec que ha ostentat i la política. Obama també sap jugar dur i brut quan la situació ho requereix, però des d’un punt de vista institucional el seu mandat ha sigut irreprotxable. El primer president negre dels Estats Units s’ha erigit en la imatge platònica del que ha de ser un president i, per extensió, un polític.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Trump (i Marine Le Pen, i Geert Wilders, i Boris Johnson, i Nigel Farage, i Beppe Grillo) són una altra cosa: ser més pròxims al poble implica per a ells ser llenguallargs, sovint barroers, grollers. Són el que es diuen polítics sense complexos, una categoria –un eufemisme, en realitat– en què no només s’inclou la demagògia, la xenofòbia, el racisme, la mentida i la pura i simple ignorància, sinó també la mala educació i el menyspreu per la institució que aspiren a dirigir o que es disposen a encapçalar. No són, doncs, polítics en el sentit que volen servir la seva comunitat, perquè per a això es requereix respecte per la institució, capacitat i vocació. Se’ls compara amb el feixisme d’entreguerres, però potser el símil més precís és amb Silvio Berlusconi: perillosos bufons amb una agenda pròpia sovint indesxifrable. I això no els fa menys perillosos, cada tuit de Trump –el candidat siberià– és un míssil al sistema democràtic nord-americà.

L’enyorança d’Obama no ha fet res més que començar. «Cordin-se els cinturons de seguretat i agafin-se fort. L’enlairament al gener serà dur», acaba la seva carta Mercedes Lizano.