Al contraatac
Els Reis Mags
Tant en política com la nit de Reis, és una droga esperar que una cosa màgica ocorri, quan màgic és antònim de racional
icoy36780946 cartas170106200249 /
No sé si els neuròlegs ho deuen haver estudiat prou, però inculcar als nens això dels Reis Mags deu ser dolent. Evidentment, l’engranatge comercial diu el contrari. No falten mai veus per lloar el triomf de la màgia i la il·lusió, paraules tan addictives i perjudicials com el sucre… quan topes de morros amb la realitat.
Rumiïn-s’ho. Gràcies a aquesta tradició –que passa dels pares, que al seu dia van ser fills ensarronats, als seus plançons–, la nostra cartera passa a estar comandada pels capritxos quantitatius d’uns marrecs. O sigui, el nen demana i demana perquè pensa que els que porten els regals són uns senyors molt simpàtics que no són de la família, i els seus pares fan mans i mànigues perquè la cosa acabi gairebé bé. Perquè bé del tot és impossible que hi acabi.
El Nadal que vivim col·lectivament està pensat per passar-ho malament. No comprar aquests dies no sembla una opció decent. Igual que no fer àpats copiosos o no intentar reunir sota la formalitat gent que es reuneix sovint de manera natural o que es veu molt poc. La tradició és gairebé antònim del que és habitual, sent habitual el que es produeix… amb naturalitat. El 6 de gener, la conversa més habitual és preguntar en públic què els han portat els Reis als nens, i contribuir d’aquesta manera a fer que els que han rebut menys se sentin malament, i els seus pares, pitjor.
Ja sé que aquesta contra sembla una esmena a la totalitat, però no. Encara que hi hagi una crítica general, els meus dards se centren en l’engalipada dels senyors mags. Quan passes massa anys atrapat en una il·lusió, per força la cosa ha de deixar seqüeles. Només així entenc el nostre comportament com a votants elecció rere elecció. Uns senyors molt simpàtics que diuen coses que ens agrada sentir ens demanen un vot a canvi de prometre que ens portaran tot el que hi diu a la llista: estacions d’AVE, piscines municipals que semblen olímpiques, aeroports hi hagi o no hi hagi avions, feina, justícia social, augment de les pensions, baixades d’impostos... No som conscients que tot això ha de sortir de les nostres butxaques, inclosos els sous dels nostres Reis Mags en forma de regidor, diputat, president o rei.
El procés comença de petits i es culmina amb 8 o 9 anys, quan, a pesar de saber qui són en realitat Melcior, Gaspar i Baltasar, els seguim demanant la Lluna i seguim ficant-nos al llit el 5 de gener fets un sac de nervis. Com en tot, hi ha graus, però aquesta és la droga del ludòpata. I la del que espera que alguna cosa màgica tingui lloc, malgrat que màgic és antònim de racional. Quan la nebulosa dels desitjos s’imposa i ens impedeix veure la realitat de l’esforç o del treball. Quan volem que les llegendes i les històries de mags tinguin més pes que la nostra.
Una abraçada a tots els que ho han passat malament aquests dies. I a tots els que ho han passat bé, desitjant que mai passin a formar part del primer grup.
