«De sobte, arriba el gol i et guanyes la vida»
/
«Hi ha jugadors que els tinc al cap com hi tinc els poetes. Me’n vaig a dormir i me’n recordo d’ells com me’n recordo d’un sonet». Ho va dir algú que acaba d’anar-se’n però que sempre hi serà. Les paraules no moren, com tantes altres coses, i Ricardo Piglia és un d’aquells noms que sempre valdrà la pena recordar. I rellegir. Piglia era argentí, com Messi, encara que és probable que un sàpiga molt més de l’altre i no és difícil endevinar qui, però tots dos han conviscut amb les comparacions en un país apassionat pel verb i la pilota. Leo amb la de Maradona, davant de la qual calla i juga. Piglia amb la de Borges, davant de la qual somreia i escrivia. Mentre Borges vivia i ell intentava assemblar-s’hi sabent que no ho seria mai, descrivia aquella sensació precisament mirant cap al camp: «Era com jugar al costat de Messi i Maradona».
Piglia no es va sentir mai a prop de Borges, de la mateixa manera que ningú pot sentir-se a prop de Messi. Encara que no s’ho proposés, encara que no hagi sentit parlar mai d’Emilio Renzi ni de Respiración Artificial, Leo va escriure a la seva manera una gran obra, un d’aquells moments en què devia pensar Piglia quan evocava futbolistes poetes. Aquell gol de falta va tenir molt de poètic, de sonet que diria ell.
«Que l’art és la imminència de la felicitat jo ho veig en el futbol amb el gol. Esperem aquell moment que no arriba mai. Estàs atent a l’epifania del gol. No passa res en 90 minuts; i de sobte, arriba el gol i et guanyes la vida», deia. La vida l’hi va donar Messi, com tantes i tantes vegades, com a Bilbao fa tres dies, en aquell llançament després que poc abans ja estigués a punt de fer-ho en una rematada al pal.
Notícies relacionades«No es desapassionin perquè la passió és l’únic vincle que tenim amb la veritat», és una de les cites preferides de Piglia. Potser al Barça no li falta passió i encara menys a Messi, un dels que més es va rebel·lar contra la derrota i els elements, l’àrbitre en especial, un enemic permanent a San Mamés i a Vila-real. Però alguna cosa ha perdut. «Les coses no surten mai com un les pensa, la sort és més important que el coratge, més important que la intel·ligència i les mesures de seguretat». Al Barça no l’acompanya gaire últimament i, davant l’adversitat, sembla que cada vegada li costa més trobar camins alternatius. Messi sempre hi és, però a vegades no n’hi ha prou. Ni tan sols quan l’equip es mereix més com ahir encara que ofereixi menys que fa un temps, i hi hagi peces noves que no acaben de trobar el seu paper en aquesta història.
«Vamo vamo los pibes, vamo vamo los pibes és el crit de guerra a les tribunes argentines però també és la comanda desesperada perquè torni a aparèixer un d’aquells jugadors que justifiquen anar a l’estadi. Com si un dia els lectors s’ajuntessin –a la Fira del Llibre de Madrid o de Guadalajara o de Buenos Aires o a l’exclusiu Saló del Llibre de París– i cridessin ¡Volem un Rimbaud! ¡Volem un Rimbaud!». A Messi no fa falta que l’hi demanin a crits. Per alguna cosa era un dels poetes futbolistes preferits de Piglia.
