Copagament: una polèmica irresponsable

La ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, s’ha enredat amb una sèrie de declaracions i desmentiments sobre la possibilitat de reformar el copagament sanitari dels pensionistes que cobren més de 18.000 euros a l’any. Ho va insinuar al Congrés de Diputats sense que l’oposició li repliqués, ho va entredir en una entrevista periodística, ho va explicitar en una ràdio, ho va desmentir a Twitter i ho va reiterar en una intervenció televisiva. La seqüència, amb independència de l’opinió que ens mereixi la mesura, és d’una gran irresponsabilitat ja que alarma innecessàriament un col·lectiu vulnerable des de tots els punts de vista com és el dels jubilats.

Per acabar d’agreujar-ho, la proposta és d’una gran frivolitat perquè difícilment té una base política en la qual sustentar-se. El partit de la ministra no portava aquest assumpte al seu programa, ni Rajoy el va esmentar en la investidura ni l’ha plantejat en els pactes amb qui el recolzen parlamentàriament. Una ministra d’un Govern en minoria no es pot passejar pels estudis i els platós confonent la població amb l’anunci de mesures que no compten ni amb el suport del Govern ni amb la majoria necessària al Congrés.

LA NECESSITAT D'UN DEBAT MÉS DE FONS

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si entrem en el fons de la qüestió, l’assumpte mereix un debat més de fons. En primer lloc sobre l’equitat i la progressivitat fiscal. La crisi i el creixement de les desigualtats ha posat sobre la taula els defectes d’una fiscalitat com l’espanyola que es basa principalment en la progressivitat dels impostos però que també inclou el copagament de serveis públics per part dels usuaris en la sanitat, en el transport, en el medi ambient, en l’educació superior o en les infraestructures. 

Certament, l’actual sistema de copagament dels medicaments crea zones d’inequitat en les fronteres dels trams d’ingressos dels pensionistes i entre aquests i els treballadors actius. Passa sempre que es recorre a l’aportació dels usuaris, en aquest cas més per raons dissuasòries que no pas financeres. La solució exigeix als que demanen l’eliminació dels copagaments que proposin algun tipus d’alternativa per fer sostenible la despesa sanitària. I arribats a aquest punt, és evident que el problema més urgent no és la despesa dels pensionistes en medicaments.