L'ull que tot ho veu

El Departament d’Ensenyament ha vetat l’ús de càmeres de vigilància a dins de les aules de l’IES Joan Brudieu a la Seu d’Urgell. Sembla que el director del centre justificava la instal·lació d’aquesta tecnologia per un alt grau de conflictivitat en determinats grups classe. L’objectiu de les càmeres de vigilància era detectar i identificar els alumnes disruptius per tal de posar ordre, identificant els culpables. Posar ordre és quelcom que tota pràctica educativa estableix. Fer files, seure a classe, no aixecar la veu, demanar si us plau les coses, però també qualificar amb una nota els millors i els pitjors, castigar els indisciplinats o desobedients, són modalitats del que el filòsof Michel Foucault anomenà «l’ordre del discurs» escolar. Els cossos a l’escola han de comportar-se d’una determinada manera, generalment regulada per la disciplina: ser respectuós, no agredir els companys, no escridassar-los, no trencar el material. ¿Quina novetat aporta la tecnologia en aquests mecanismes de regulació del comportament, tan antics i coneguts per la vella institució escolar? D’entrada, fa possible un control més precís i exhaustiu. Les càmeres de videovigilància per fora d’alguns centres escolars es col·loquen amb l’objectiu d’enxampar els responsables de malifetes, assalts o desperfectes. Tenen diguem-ne una missió policial, que preveu detenir els infractors buscant evidències. Tanmateix, fer-les entrar a les aules representaria transgredir un límit de tipus ètic i educatiu respecte de les pràctiques de control tecnològic habituals. El Departament d’Ensenyament ha identificat amb precisió i prudència aquest límit i per això ho ha impedit. ¿Quin seria aquest límit? Fer entrar les tecnologies de videovigilància a les aules suposaria substituir, en un espai íntimament educatiu –és a dir, d’experiència relacional entre alumnes i mestre–, la mirada pedagògica per la visió tecnològica. No és el mateix ajudar un infant a fer una tasca que li costa, donant-li suport, indicacions, parlant-li suaument quan cal, renyar-ne un altre severament o adonar-se que hi ha un alumne amb cara d’angoixat amb qui fora bo tenir una conversa, que registrar sistemàticament, amb la pretensió de no estalviar cap detall, cadascuna de les accions a l’aula. La transparència de la màquina implica un control de la visió més enllà de la mirada simbòlica. En la visió transparent de l’objectiu d’una càmera no es perd res, tot són evidències. En canvi, en la pràctica educativa, l’esguard pedagògic no ho copsa tot completament, no en el sentit de la clarividència total o l’enregistrament exhaustiu. Per això cal alguna cosa més que la visió: la disponibilitat, la tendresa, la confiança, l’alteritat, que el vídeo no pot atrapar. La càmera, en canvi, és l’ull que tot ho veu, l’objecte ideal per convertir l’experiència relacional de l’educació en una modalitat de l’enginyeria social. Que el Departament d’Ensenyament hagi impedit la transgressió d’aquest límit, en defensa d’una mirada pedagògica i una condició humana més civilitzada, és la millor de les notícies.