¿Qui vol ser polític?

Tot i que no havia sigut mai atractiva, l’activitat política és cada vegada menys interessant per a persones qualificades en la seva professió i en la seva posició social. I això redueix el que és la qualitat de la reflexió i les propostes. Sense idees pròpies i de fons no hi ha política. Hi haurà pragmatisme, però res més. La distància entre la política i gent que hi podria aportar alguna cosa nova és cada vegada més gran. Cada vegada més la política està configurada per persones que en fan el seu mitjà de vida. Són majoria els que provenen d’organitzacions juvenils o que van fer les seves primeres passes com a regidors d’una localitat. Després pujarien.

    En la política, com en la milícia (a la qual tant s’assembla, sobretot en l’ordeno i mano), s’ha d’estar sempre disponible. Si ets obedient, avances. Si ets entusiasta del que mana, prosperes. Si substitueixes el teu propi raonament pel pensament oficial, tens possibilitats d’èxit. I si aplaudeixes molt, pots enfilar-te fins a les proximitats del cel.

    Vaig estar fa bastant temps al Congrés i ho vaig veure en mi mateix i al meu voltant. Vaig conèixer gent interessant intel·lectualment. Però anaven desapareixent. Potser perquè tot i ser en teoria el lloc ideal per construir i confrontar idees, tot bascula al voltant d’uns altres dos pols: la dirigència del partit i el Govern. En la primera és on s’aplega la gent més rocosa i sectària. Mantenir el control de l’aparell és essencial. És preferible assegurar-se aquell poder intern al nucli de la direcció que perdre’l abans d’aconseguir que el teu partit governi. En la crisi del PSOE es va visualitzar: davant el risc de ser elegit president de Govern algú del partit però que no era volgut per barons i baronesses, se’l va decapitar i es va renunciar al poder.

    El segon sector esmentat és el Govern. Aquí sí que interessa ocupar ministeris i, sobretot, alts càrrecs amb alguna gent qualificada intel·lectualment o professionalment. Però només aquí. Gestionaran milions d’euros, dissenyaran altes polítiques, i tan sols és un temps. Després surten d’allà amb trampolins per prosperar encara més per les relacions travades. En tot cas, tots són del partit. La categoria d’independent està desapareguda: són molt perillosos.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    Però al Parlament són cada vegada menys els qualificats. Queden diluïts i s’avorreixen de la seva poca activitat i veient com prosperen els més aduladors, o es deixen abduir o se’n van. De totes maneres, encara que m’hagi referit a persones amb notable capacitat intel·lectual, la pregunta és la mateixa per a l’espanyol mitjà: ¿vostè faria el pas i s’incorporaria a la política?

    La resposta seria negativa en un immens percentatge. Veuen quins estils, regles i formes regeixen a dins i… s’espanten. La visualització que van tenir amb el que va passar fa poc en un partit estatal històric no sedueix a ningú. Però, a més, això convergeix amb el nul interès de les dirigències (començant per les locals), en les quals no es vol un tipus de persona normal, amb una mica de criteri propi.