Líquids

Llegeixo un comentari que diu: «¡Sí, home, ara resultarà que tots hem llegit Bauman!». Qui el va escriure potser ja estava tip de fer veure que havia llegit Berger i Piglia i ja no podia suportar més la impostura. És el que tenen els decessos notables de notables artistes o intel·lectuals: que hem de tenir a mà un tipus de comentari, el que sigui, per demostrar que sabíem qui eren i què havien escrit o pintat, o quina música havien compost. Amb Berger podem parlar de la pedagogia de la mirada, que sempre queda bé. La qüestió és quedar bé. I si anem una mica més enllà podem esmentar la seva fal·lera per la fotografia o el seu desig de revolta social. Amb Piglia la cosa es complica. Potser si diem que va ser el més gran després de Borges l’encertem, però correm el risc que algú citi Bioy o, en un altre nivell, Fontanarrosa. Aleshores podem tenir un problema seriós. 

Bauman, però, té la virtut de concentrar en un sol concepte –clar, nítid i, si se’m permet la broma, sòlid i tot– el gruix de la seva reflexió filosòfica. Ens traiem de la màniga la 'modernitat líquida' i quedem com uns senyors. La cultura és líquida i el món contemporani és líquid, que vol dir que tot flueix i que res no roman, i que les grans certeses ara són onades en un got d’aigua que bascula. Cadascú que ho amaneixi com pugui, amb florilegis i tot. Tenim l’èxit assegurat. «Ah, sí, i tant, i la retenció de líquids, que també en va parlar».