Al contraatac
Meryl Streep i els idiotes
Jo crec que a Trump se li hade dir «no» abans de deixar-li acabar ni tan sols les frases. Com a aquells nens malcriats que repeteixen o demanen cent vegades el mateix
Actress Meryl Streep accepts the Cecil B. DeMille Award during the 74th Annual Golden Globe Awards show in Beverly Hills, California, U.S., January 8, 2017. Paul Drinkwater/Courtesy of NBC/Handout via REUTERS ATTENTION EDITORS - THIS IMAGE WAS PROVIDED BY A THIRD PARTY. NO RESALES. NO ARCHIVE. For editorial use only. Additional clearance required for commercial or promotional use, contact your local office for assistance. Any commercial or promotional use of NBCUniversal content requires NBCUniversal’s prior written consent. No book publishing without prior approval. /
Un idiota diu per Twitter que Meryl Streep està sobrevalorada i al cap d’un minut un munt de persones li donen raó. Jo crec que hi ha algunes persones a qui per principi no se’ls ha de donar mai la raó. Allò d’«és un cabró, però» (o «és un babau, però» o «és un miserable, però») a mi no em serveix, si és un cabró, és un cabró (o cabrona), i no s’hi ha de donar més voltes, i totes les paraules que surtin de la seva boca i tots els pensaments que surtin del seu cap seran verinosos i recargolats (alguna vegada l’encertarà, és clar, però serà perquè s’haurà despistat o per casualitat i no per generositat o intel·ligència o capacitat de posar-se en la pell de l’altre).
Soc una ferma defensora de les segones (i de les terceres i de les quartes i de les cinquenes) oportunitats (tots els insensats eixelebrats ho som), però no de les sisenes. A partir de les cinc bestieses (o gestos opacs o miserables), començo a no sentir res del que diu l’altra persona i a continuació es va difuminant fins a desaparèixer enmig d’un nuvolet de pols com en un d’aquells miratges del desert.
Cinc oportunitats són moltes, ¿eh? Abans de tenir fills i d’aprendre què és la paciència, donava tres oportunitats i a córrer, la meva mare en donava una i la meva àvia menys d’una. Jo crec que a Trump se li ha de dir «no» abans de deixarli acabar ni tan sols les frases. Com a aquells nens malcriats que repeteixen o demanen cent vegades el mateix. No, no, no, no, no. Digue-li «no» i l’encertaràs. Si Trump diu que adora les albes, jo diré que només soc feliç a la llum de la lluna. Si a Trump li agraden les hamburgueses, em faré vegetariana. Si Trump afirma que només veu pel·lícules de l’Oest, jo diré que només veig cine iranià (Déu no ho vulgui).
Què és la literatura
Pel que fa a Meryl Streep i a estar sobrevalorat, ningú pot estar sobrevalorat durant més de quaranta anys (bé, Van Gogh potser, però és l’excepció). Un pot estar sobrevalorat durant un temps, uns anys, uns mesos, però no durant quaranta anys. I a vegades, estar durant un temps sobrevalorat et pot donar l’ímpetu per seguir, per intentar fer alguna cosa realment significativa.
A mi Meryl Streep em va ensenyar què és la literatura. Hi ha una escena a Memòries d’Àfrica en què, a l’acabar el sopar, Finch Hatton i Cole li demanen que els expliqui un conte, li donen la primera frase i escolten fascinats com ella inventa una història meravellosa. Crec que és en aquell precís instant quan Robert Redford s’enamora d’ella. Tenia 13 anys la primera vegada que vaig veure la pel·lícula i en aquell moment vaig decidir que volia explicar històries, i que volia que els homes (i les dones, alguns homes, algunes dones) em miressin així mentre les escoltaven. Segueix sent el meu únic objectiu.
