Explotació infantil
La Nadia, els seus pares i nosaltres
Em pregunto fins a quin punt els periodistes, amb la nostra falta de cura professional, hem alimentat la bèstia del cas
Primers plans dels seus genitals, tota despullada mirant a càmera amb un barret al cap en actitud eròtica i provocativa, Nadia fotografiada amb els seus pares en postures inequívocament sexuals... El jutge de la Seu d’Urgell creu que hi ha indicis evidents, que el pare, Fernando Blanco, ha participat en la provocació i l’explotació sexual de la seva filla, i parla de tinença i elaboració de pornografia infantil, arran d’examinar les fotos que els Mossos han trobat en un dels seus pen drives. La mare, Marga Garau, argumenta que les imatges s’han malinterpretat. Si ja era terrible que uns pares haguessin utilitzat la malaltia de la nena (tricodistròfia) per passejar-la durant anys pels platós de les televisions, demanant diners i enganyant tothom fins a aplegar un milió d’euros, és francament horrorós pensar que s’hagin lucrat venent imatges a la xarxa de la petita Nadia com a objecte sexual. La nena té onze anys. El pare és a la presó. La mare, en llibertat amb càrrecs.
Els periodistes no vam investigar la història. No vam comprovar ni els noms falsos de metges, ni els ingressos inexistents a hospitals americans. És clar que el que hagin fet els progenitors és responsabilitat d’ells, però em pregunto fins a quin punt, amb la nostra falta de cura professional, podem haver alimentat la bèstia. I ara, ¿què? ¿Com podem protegir la Nadia, que és la gran víctima d’aquesta història dels horrors? Les publicacions roses i grogues apel·len als sentiments més primaris provocant una mena de clímax col·lectiu on no arrisquem res. Llàgrimes sense dolor i felicitat lliscant: ens entretenen.
Quan encara no ens imaginàvem ni la ràdio ni la televisió, un dels més grans periodistes de la història, Joseph Pulitzer, escrivia: «Sense uns ideals ètics, un diari pot ser divertit i tenir èxit, però no solament perdrà la possibilitat de ser un servei públic, sinó que correrà el risc de convertir-se en un veritable perill per a la comunitat». Som aquí i han passat més de cent anys.
