No hi ha procés a Baviera

La resolució del Tribunal Constitucional Federal Alemany rebutjant la possibilitat d’un referèndum sobre la independència a Baviera ha tingut probablement més ressò a Espanya que a Alemanya, tot i que té poca cosa a veure, segons el meu parer, amb la situació espanyola. No obstant, la temptació de traslladar els arguments del TC alemany al debat sobre el referèndum a Catalunya és gran per als que s’hi oposen; i, a la inversa, la desqualificació de la sentència alemanya per part dels partidaris del referèndum català és una forma més de desqualificar el Tribunal Constitucional espanyol i el mateix règim constitucional vigent.

Certament, el TC alemany ha tancat el pas amb rotunditat a la proposta d’un referèndum a Baviera sobre la seva eventual independència, així com a qualsevol iniciativa de les regions alemanyes amb aquesta finalitat. Però convé recordar que la succinta argumentació (una mera resolució d’inadmissió d’un recurs individual d’empara, l’estudi del qual es rebutja; incomparable amb una decisió parlamentària) es projecta sobre una realitat molt diferent: la iniciativa bavaresa no prové de les seves institucions ni de forces polítiques amb àmplia representació, sinó que són les mateixes institucions bavareses les que han rebutjat una proposta molt minoritària.

La resolució no provocarà grans manifestacions contràries, almenys no a Alemanya; la seva desobediència es limitaria, en el seu cas, a alguns particulars i no s’estendria a la majoria dels representants parlamentaris dels ciutadans bavaresos (ni, per descomptat, als seus votants). I també és oportú assenyalar que la resolució no diu res sobre un plantejament de consulta sobre la independència acordat amb les institucions federals, sobre el model escocès per exemple.

Si el TC alemany i, fa uns mesos, l’italià (en la seva sentència 118/2015) han negat la possibilitat d’un referèndum regional sobre la independència, el Tribunal Suprem canadenc o el sistema constitucional britànic, en canvi, l’han assumit. La diferència en les solucions jurídiques respon a la diferència en el pes polític de les demandes: quan aquestes assoleixen una rellevància institucional i representativa suficient, els tribunals són conscients que la seva decisió no pot tancar totes les portes i situar els que demanen la consulta en una posició sense cap més sortida que la ruptura. En canvi, quan aquestes peticions són molt minoritàries, el dret pot respondre amb la simple prohibició.

Comú a tots els tribunals, però, és l’èmfasi en el respecte als procediments legals vigents i a la distribució competencial, que porta a l’exigència d’acord de qui, en definitiva, resulta concernit pel resultat del referèndum: les institucions centrals. El seu acord és, a més a més, garantia necessària del pluralisme en l’organització i campanya d’un eventual referèndum. Comuna és també la garantia constitucional de la unitat de l’estat i la impossibilitat d’alterar-la sense una decisió de caràcter constitucional. Comuna per fi és la negació d’un «dret al referèndum» que es configura com una decisió política que resulta del joc de les majories (als Parlaments centrals). La seva  acceptació o rebuig ha d’assumir-se responsablement per aquestes majories.

Notícies relacionades

El governador del Vèneto inicia un referèndum independentista i el compara amb Catalunya

Twitter era una cerveseria de Múnic

El dret no resol els problemes polítics, sinó que encarrila el seu debat i resolució. Si no hi ha debat polític rellevant, com a Alemanya, els tribunals poden permetre’s aplicar el dret vigent sense més ni més. Si existeix un debat polític i una part molt rellevant de la ciutadania qüestiona l’aplicació d’aquell dret vigent, els tribunals s’esforcen a no tancar completament les vies existents i remeten la solució als responsables polítics.

El TC espanyol, per ara, s’ha mantingut en una prudent posició que, excloent la possibilitat de consulta unilateral autonòmica, no s’ha pronunciat sobre altres vies, com la d’una consulta pactada. Aquest silenci, addicionalment, permet un espai de debat polític que hauria de ser aprofitat des de les institucions estatals, políticament, bé per avançar cap a una sortida assumible per a les majories polítiques a Catalunya, bé per reduir el suport popular a la consulta i restaurar la confiança en el sistema constitucional vigent, reconduint les demandes independentistes a una posició política un altre cop marginal, que permetria, llavors sí, una solució a l’alemanya.