Editorial
Trump en estat pur
La roda de premsa del president electe dels EUA destrueix la il·lusió que moderaria les seves postures i estil
FILE PHOTO: U.S. President-elect Donald Trump listens to questions from reporters in the lobby at Trump Tower in New York, U.S., January 9, 2017. REUTERS/Mike Segar/File Photo /
Després de la seva victòria electoral, es va comentar molt que Donald Trump moderaria les posicions i l’estil a l’arribar a la Casa Blanca, que una cosa era la campanya electoral i una altra trobar-se al Despatx Oval. Doncs bé, a poc més d’una setmana per jurar el càrrec, Trump es va mostrar ahir en la seva primera roda de premsa com a president electe igual que abans: impertinent, extremista, irresponsable, imprevisible. Es va mostrar més dur amb els seus propis serveis d’espionatge que amb Vladímir Putin malgrat admetre el ciberatac electoral de Rússia; es va reafirmar en la intenció de construir el mur a la frontera amb Mèxic i que enviarà la factura a Enrique Peña Nieto; va recordar que derogarà la reforma sanitària d’Obama; i es va mostrar desafiador, burleta i mal educat amb els periodistes, fins al punt de negar-se a donar la paraula a CNN i de carregar contra la BBC a compte de la informació que Rússia disposa d’un dossier sexual del president electe amb el qual podria fer-li xantatge. Trump en estat pur, cosa que és molt preocupant.
La victòria del magnat que el pròxim 20 de gener s’instal·larà a la Casa Blanca va ser legítima segons el sistema electoral nord-americà, però això no implica que les seves polítiques i les seves formes siguin democràtiques. La seva imminent arribada a la Casa Blanca posa a prova primer la fortalesa del mateix sistema nord-americà, i després l’estabilitat econòmica i política de la comunitat internacional. Que Trump actuï en moltes ocasions amb frivolitat no implica que se l’hagi de tractar igual. Al contrari. L’oposició ferma a la seva irracionalitat i imprevisibilitat no s’ha de deixar en mans d’un grapat d’actors i actrius benintencionats.
La roda de premsa de Trump es va produir poc després del discurs de comiat d’Obama a Chicago. El balanç de l’encara president és objecte de legítim debat, i potser és aventurat afirmar, com va fer dimarts, «Sí que podem, sí que ho hem fet» en referència al seu famós i ja històric «Sí que es pot». No obstant, a Obama ja se l’enyora tant dins com fora dels EUA no ja (o no sols) per les seves polítiques, sinó per la seva categoria com a estadista i la forma com va honrar el càrrec de president. A Obama li sobra gairebé tot el que li falta a Trump. Tan sols cal confiar que a l’acabar la seva estada a la Casa Blanca es pugui afirmar que Trump, al final, «no ha pogut».
