Gilipolles

Toni Martín Iglesias, vicesecretari de Coordinació Política del PP d’Andalusia, es va sentir com un gilipolles al passar uns dies a Catalunya i comprovar que no estava en territori hostil. Curiosa confessió i curioses les reaccions colossals que ha provocat. La primera és òbvia: tots volem que ens estimin. Al forner li encanta que alabin el seu pa, l’escriptor agonitza per tenir una bona crítica i l’actor busca els aplaudiments. Per fi, una cosa que uneix l’unionista, el federalista, l’independentista o l’indiferent: els afalacs, el reconeixement, el bon rotllo…

Curiosa també la confessió perquè parteix d’un càrrec del PP, cosa que demostra que a Martín Iglesias, a més de deixar-se portar per un moment d’exaltació de l’amistat, o bé li importa un rave l’actitud del seu partit o ni tan sols és conscient de les destrosses que el PP ha perpetrat en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Un exemple més de la capacitat de la propaganda per convertir-nos en víctimes de les seves simplicitats. Queda la possibilitat que l’home sigui un peó de l’operació diàleg, però, observant el seu èxit i la mala traça amb què avança la maleïda maniobra, no queda dubte que Martín Iglesias va per lliure. Una anècdota no és categoria. L’independentisme és més que un sentiment, però per a molts és una necessitat més emocional que no pas racional. Una mica de fraternitat no resoldria el conflicte, però el faria bastant més suportable.