Poder i violència a l'escenari escolar

Cada vegada que ens arriba la notícia sobre el suïcidi d’una noia o d’un noi adolescents com a conseqüència d’un procés d’assetjament, sentim una profunda consternació i molta ràbia i sovint ens preguntem per què ningú no va ser capaç d’aturar a temps el seu patiment. Es podria simplificar la situació i pensar que qui ha exercit una violència continuada amb la intenció de fer mal és una persona amb trets patològics, que qui es va fer còmplice ho feia perquè el fet d’actuar en grup envalenteix, que la persona agredida tenia l’autoestima molt baixa i que aquestes coses passen a l’esquena de les persones adultes responsables. 

    Lucía, la nena de Múrcia de 13 anys que havia denunciat davant les autoritats l’assetjament del qual estava sent objecte, no va rebre la resposta precisa que evités el seu tràgic final i queda per al seu entorn el sentiment de culpa, l’interrogant de com s’hauria pogut evitar i el repartiment de responsabilitats. Però és que no es tracta d’un cas aïllat, malauradament el nombre d’infants i adolescents que pateixen assetjament és elevadíssim. 

    L’anàlisi del fenomen convé situar-la a dos nivells diferenciats. Per una banda, des d’una macroperspectiva, ens podríem preguntar quins models de convivència visualitzen les joves generacions. Ens familiaritzem amb bombardejos a població civil desvalguda, amb el rebuig a persones que fugen de la mort, a sentir que una altra dona ha estat assassinada pel fet de ser dona, que una persona del col·lectiu LGTBI ha estat insultada. La violència passa a formar part dels nostres escenaris amb la convicció que és inevitable. 

    Una gran majoria de persones adultes se sent legitimada per criticar l’aspecte i el cos d’altres, s’imposa la clonació d’uns models i se censura i puneix qui se n’allunya. El cinema, la publicitat, els videojocs, les revistes, internet també fan la seva aportació a la normalització de l’exercici de poder. Podríem dir que «qui sembra vents recull tempestes» i que cap d’aquests estímuls són innocus per a les persones més joves. 

Els prejudicis

Si fem una aproximació micro, per exemple, a un grup classe d’una escola o d’un institut, o fins i tot a un claustre de professorat, veurem com es reprodueixen les dinàmiques de poder. Els prejudicis i els estereotips regulen la vida quotidiana i generen situacions asimètriques que causen diverses situacions d’aïllament i de vulnerabilitat, el caldo de cultiu per a l’assetjament.

Notícies relacionades

Així són els assetjadors i els assetjats a les escoles

L''smartphone' posa el ciberassetjament a les aules de primària

    Actualment, s’està actuant més de manera reactiva que preventiva. És a dir, quan es produeix un fet d’aquestes característiques, la denúncia policial, la marxa del centre de l’alumnat agredit –no de l’agressor–, el suport psicològic per poder superar el patiment i la cerca de responsabilitats, sembla exhaurir les possibilitats d’acció. No vol dir que no s’hagin de prendre les mesures correctives corresponents, vol dir que aquestes per si mateixes no canvien la realitat. 

    Cal una educació generalitzada en i per a la diversitat, cal treballar les dinàmiques grupals de manera continuada per afavorir les relacions positives lliures de violència, cal un abordatge integral per detectar situacions de vulnerabilitat i intervenir al començament, no al final, i disposem dels mitjans per fer-ho.