Sanitat: Servei públic descohesionat

L’última meitat de la dècada dels 2000 va estar marcada per un augment generalitzat de la despesa sanitària a totes les comunitats autònomes, increments per sobre del creixement del PIB que van fer que la despesa sanitària, expressada com a percentatge del PIB, s’assemblés a la mitjana de la UE de manera global (va arribar en el període 2009-2010 a superar el 6,7% del PIB). Igualment, la despesa per habitant va experimentar un notable increment, superant els 1.500 euros per habitant i any. La tendència de creixement de la despesa sanitària es va frenar a partir del 2010. La despesa pública en sanitat es va retallar més del que es va reduir l’economia espanyola en termes generals, i va baixar notablement per sota del 6,5% del PIB, segons dades de l’OCDE per al 2015.

Més enllà d’aquesta foto general de pujades i baixades procícliques de la despesa sanitària, cal preguntar-se si, en un sistema sanitari amb finançament no finalista (els diners transferits de l’Estat central a les autonomies per al finançament dels serveis públics transferits no comporta l’obligatorietat d’una inversió determinada en cada un dels apartats de despesa dels esmentats serveis públics), la inversió en sanitat ha sigut homogènia.

A l’observar les dades de despesa sanitària per habitant (de l’any 2014, les últimes publicades a l’Estadística de Despesa Sanitària Pública, corresponents a la despesa realment executada) s’identifiquen notables diferències entre les diferents autonomies. Euskadi (1.582 euros per habitant), Extremadura (1.448 euros per habitant) i Navarra (1.435 euros per habitant) són les autonomies que inverteixen més diners en els seus sistemes de salut. Les diferències amb les comunitats que inverteixen menys –les Balears (1.194 euros per habitant), Madrid (1.164 euros per habitant) i Andalusia (1.042 euros per habitant)– són de fins a 400-500 euros per habitant i any.

La inversió de Madrid

La inversió de MadridLes xifres de despesa com a percentatge del PIB mostren una imatge lleugerament diferent, amb Extremadura (9,4%PIB), Múrcia (7,7% PIB) i Astúries (7,3% PIB) com les comunitats que gasten un percentatge més alt del seu PIB en sanitat, davant de les Balears (5,1% PIB), Catalunya (4,7% PIB) i Madrid (3,8%PIB).

D’aquestes dues maneres de mesurar la despesa sanitària hi ha dos aspectes que criden l’atenció. Primer, la diferència de despesa entre dues autonomies amb moltes similituds de renda i organització del sistema sanitari, com Extremadura i Andalusia. Segon, l’extremadament baix nivell de despesa de la Comunitat de Madrid, al nivell d’alguns països d’Europa de l’Est amb sistemes febles i cobertures molt limitades.

A més d’aquesta foto fixa de la despesa, no totes les comunitats han afrontat igual la seva inversió sanitària des de l’any 2010. Són cinc les comunitats que han reduït la seva despesa sanitària en més d’un 15% des del seu any de màxima inversió: de menys a més reducció de despesa, Andalusia, les Balears, Cantàbria, Castella-la Manxa i la Rioja. A l’altre extrem, només Euskadi ha reduït la seva despesa en menys d’un 5%.

Notícies relacionades

El teixit econòmic: El motor del comerç

Finançament: Un joc de guanyadors i de perdedors

Aquestes variacions s’han acompanyat de variacions en la manera com la despesa era distribuïda i executada. Les comunitats amb menys retallades pressupostàries han mantingut uns nivells de despesa en atenció primària i hospitalària que han anat caminant relativament paral·lels, sense canviar notablement la relació de despesa entre aquests dos segments. No obstant, les autonomies que han retallat més la seva despesa ho han fet a expenses de grans repercussions sobre la despesa en Atenció Primària, mantenint constant –o fins i tot incrementant– la despesa hospitalària. Això té una importància fonamental, atès que l’enfortiment de l’atenció primària s’identifica com un dels factors fonamentals de sosteniment dels sistemes públics de salut, com també és un dels aspectes fonamentals d’una inversió eficient i equitativa en el sistema.

Avui més que mai és complicat parlar d’un Sistema Nacional de Salut sense fer veure les diferències d’inversió que existeixen en aquest i sense intentar veure com aquestes es relacionen amb la salut de les poblacions.