El dispar llegat d'Obama

Ja no és un somni va ser el titular de portada amb què EL PERIÓDICO del 5 de novembre del 2008 informava de la victòria de Barack Obama en les eleccions presidencials dels Estats Units. El titular feia referència al famós discurs de Martin Luther King i se centrava en l’enorme valor simbòlic de la fita: el demòcrata es convertia en el primer president negre de la història dels EUA. Vuit anys després, en l’hora dels balanços, aquest fet simbòlic en un país amb un atroç passat esclavista i un present d’enormes desigualtats racials segueix sent un dels seus grans bagatges, sinó el principal, cosa que és per si mateix un bon exemple de fins a quin punt el seu llegat és dispar.

«Sí, es va poder», va dir Obama a Chicago la setmana passada en el seu discurs de comiat, i si com a vara de mesurar s’agafa l’onada d’eufòria amb què va arribar a la presidència –el «Yes, we can», el Nobel de la pau més prematur de la història…–, l’afirmació és si més no aventurada. En política interior els seus programes d’estímuls –combatuts cèntim a cèntim per la ferotge oposició republicana que ha caracteritzat el seu mandat– van ser claus per fer sortir els EUA de la recessió. La seva reforma sanitària va quedar lluny de ser un sistema de cobertura universal, però va aconseguir que milers de persones poguessin permetre’s una assegurança mèdica, encara que fos a costa de permetre que el dret a la sanitat seguís en mans de les asseguradores.

En els seus discursos va abordar de forma madura i respectuosa assumptes tan difícils com la religió i la raça. Després del seu mandat les desigualtats racials continuen com una cosa quotidiana, però les seves fermes i contínues paraules diferenciant islam de terrorisme marquen el nivell d’excel·lència de la seva presidència en temps de populismes i demagògia. Les seves llàgrimes després de la matança de l’escola de Sandy Hook i el posterior discurs per un control més gran d’armes no es van veure mai acompanyats per una decisiva inversió del seu gran capital polític en aquest tema tan complex. De fet, al llarg del seu mandat, sobretot en els primers quatre anys, Obama va fer la sensació de contemporitzar i de tenir una tirada al tacticisme que irritava els que n’esperaven un impuls transformador més gran. És cert que al Congrés, els mitjans i les xarxes socials el demòcrata ha afrontat una oposició en moltes ocasions irracional, insultant i racista (l’assumpte del seu cer-

tificat de naixement). També ho és que sovint feia la sensació que preferia evitar la batalla política en els termes més ideològics.

En l’arena exterior, Obama pot presumir de tres èxits indiscutibles: la mort d’Ussama bin Laden, l’històric restabliment de les relacions amb Cuba i el pacte nuclear amb l’Iran. Però el seu mandat també ha posat de manifest els límits del poder nord-americà. Que un president firmi un decret que ordeni el tancament de Guantánamo no és suficient, i vuit anys després el penal de la vergonya segueix obert. Davant l’intervencionisme del seu antecessor, Obama va optar per seguir des de la barrera conflictes com el libi i el sirià i, malgrat el seu magnífic discurs del Caire, ha deixat mans lliures a Benjamin Netan-yahu i ha oblidat els palestins.

En el cas sirià, ha permès a Rússia –encoratjada després de triomfar a Crimea– apoderar-se d’un espai que Washington o no ha volgut o no ha pogut o no ha sabut ocupar. Les morts de civils sota bom-

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

bardejos amb drons s’han de posar al costat més fosc de la seva presidència, juntament amb els milions d’emigrants indocumentats expulsats durant el seu mandat.

D’aquí uns dies Donald Trump prendrà possessió, i ja avui s’enyora Obama. Malgrat el seu dispar llegat, hi ha motius de sobres per fer-ho, perquè resulta innegable la seva enorme talla d’estadista. Obama ha honorat la política amb un estil impecable i un pes simbòlic i hstòric inqüestionable. La seva presidència, vista des de les expectatives de l’obamamania, no ha resultat transformadora. Vista des de la por a Trump, ja és motiu d’enyorança immediata. Caldrà distanciar-se amb el temps per analitzar-la en la seva justa mesura històrica.