El mal gust no és delicte: apologia de la llibertat d'expressió
El mal gust o l'estultícia no poden ser delicte, encara que això no vol dir que com a societat ho tolerem
Gérard Biard, director de ’Charlie Hebdo’, recull el premi de PEN Amèrica a la llibertat d’expressió, aquest dimarts a Nova York. /
Recentment va saltar la notícia que la fiscalia demanava el càstig, amb penes de presó, per a una estudiant de la Universitat de Múrcia per tuits en què explicava acudits d’humor negre sobre l’assassinat de Carrero Blanco. No és l’únic cas. El judici al regidor madrileny Guillermo Zapata o el cas dels titellaires obliguen a reflexionar sobre la justificació i límits de la llibertat d’expressió.
Doncs bé, és cert, com ha declarat el Tribunal Europeu de Drets Humans, que la llibertat d’expressió és «fonament essencial d’una societat democràtica». Sense opinió pública lliure no pot haver-hi democràcia. I també és veritat que existeixen missatges que no aporten res a l’opinió pública o, fins i tot, que enverinen el debat. Pensin en discursos racistes o en aquests acudits de mal gust. No obstant, no podem oblidar que, més enllà i abans d’aquesta dimensió democràtica, la llibertat d’expressió es reconeix precisament per protegir que qualsevol pugui expressar-se sense censura. És la llibertat de l’heretge, del dissident i del sàtir.
¿Això vol dir que la llibertat d’expressió és absoluta? És clar que no. La llibertat d’expressió té límits i la mateixa Constitució en reconeix expressament alguns: els drets de la persona i, en particular, l’honor, la intimitat, la pròpia imatge i la protecció de la infància i de la joventut. De fet, el Tribunal Constitucional havia estat fent una interpretació bastant matisada d’aquests límits favorable a un ampli reconeixement de la llibertat d’expressió: el mal gust o expressions molestes o feridores estan emparades per la llibertat, però no l’insult ni les expressions vexatòries o humiliants; com tampoc estaria protegit provocar creant un «perill real» que es cometin actes il·lícits, ni revelar informació íntima sense rellevància pública o falta de veracitat.
Llavors, ¿com pot ser que ens trobem que es jutja per enaltiment del terrorisme una estudiant per un acudit de mal gust? Ha passat que el legislador, en els últims temps, ha endurit una sèrie de delictes com el d’enaltiment terrorista o el que castiga el discurs de l’odi (racista, xenòfob…), donant peu que s’acabin sancionant els discursos per com sonen. Resulta preocupant la quantitat de condemnes de l’Audiència Nacional a joves per missatges de Twitter que sonen a provocació terrorista o que semblen humiliants, sense que els tribunals enjudiciïn si han generat el més mínim perill o si verdaderament han ofès una víctima.
Segons la meva opinió, aquests delictes en la seva formulació actual presenten greus vicis de constitucionalitat. I, entre ells, s’hauria de destacar l’efecte dissuasori que generen per a l’exercici de la llibertat d’expressió. No obstant, el TC en els últims temps ha donat mostres d’un alarmant viratge antiliberal i ha avalat la constitucionalitat d’aquests delictes, per exemple, justificant la condemna per la crema de retrats del Rei, adduint el caràcter intolerant del missatge. Sincerament, en el debat públic sobre la llibertat d’expressió crec que cau en un error de plantejament. La llibertat d’expressió immunitza un discurs davant sancions jurídiques, però això no el fa respectable ni vol dir que sigui bo. En alguns casos s’haurà de combatre amb un potent discurs i amb accions socials. No es castiga jurídicament perquè la societat en si ja ha de ser prou forta en el seu retret sense necessitat que actuï l’Estat, amb el consegüent risc que acabem patint casos de censura ideològica.
Reconèixer la llibertat d’expressió i, en definitiva, creure’s l’esperit de la democràcia, implica presumir que els ciutadans som autònoms i responsables; persones madures capaces de prendre les nostres decisions i de respondre davant idees errònies o execrables. Exigeix també responsabilitat en l’ús de les nostres llibertats i respecte pels que pensen de forma diferent. Això no vol dir que s’hagi d’abdicar d’aquells valors basilars sobre els quals s’assenta la nostra convivència democràtica: igualtat, respecte als drets de les persones i en especial a la dignitat humana… I la seva defensa en alguns casos necessitarà el Dret, fins i tot el Dret penal, però reclama, sobretot, educació cívica. El mal gust o l’estultícia no poden ser delicte, encara que això no vol dir que com a societat ho tolerem. Podem i hem de respondre davant els discursos radicals, davant les expressions execrables. Però hem de fer-ho com a societat educada i culta que per si mateixa és capaç de reprotxar-los sense necessitat d’haver de recórrer al braç armat del Dret.
