Per fi un encert

A finals dels setanta del segle passat, just després de l’èxit rotund de l’Antaviana de Dagoll Dagom, Pere Calders va pronunciar, en una entrevista radiofònica que li vaig fer, una de les frases més reveladores del desballestament que s’apoderava de la literatura catalana: «Fins ara m‘han infravalorat, a partir d’ara em sobrevaloraran». Es referia, sense anomenar-lo, a l’aleshores i per molts anys duet prescriptor, format per un catedràtic que mai va aprendre a llegir, Joaquim Molas, i un diletant de la lectura, Josep Maria Castellet, que sabia degustar un bon text però a qui tant li fotien quatre com vint-i-quatre i es delia per figurar. Els joves que predicàvem la màxim exigència com a filtre vam ser escombrats sense remissió.

Trenta-cinc anys després, i està aviat dit, no hem après a valorar els autors amb judicis qualitatius sinó mediàtics i de vendes, de manera que els lectors, i la majoria d’autors, ignoren els noms dels que podrien establir amb una certa fiabilitat el cànon dels millors narradors d’aquest període. No cal dir que tampoc disposen de criteri per assajar un llistat d’aquests autors. Totum revolutum. Descrèdit. Igualació per baix. Suspicàcia generalitzada. Catalunya com a avantguarda de l’edat caòtica profetitzada per Vico. No és estrany, doncs, que el Premi d’Honor sigui considerat com una mena de loteria que pot tocar a qualsevol, però que l’endemà de la cerimònia ho deixa tot tan desendreçat com estava.

Encara més. Si en els primers trenta-i-tants anys de Premi d’Honor només va ser premiada una dona, i sense símptomes de daltabaix, no hauria de fer estrany que ara un jurat amb majoria de dones premiï escriptores dos anys seguits (i tot i així, no passen de cinc entre quasi cinquanta). Si tenim en compte, a sobre, que el jurat ha estat format pel mètode de l’al·luvió, que disposa els materials segons el caprici de la natura, és comprensible que els més benèvols s’ho agafin com un ritual d’obligada tot i que fatigada participació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però vet aquí que de vegades una fletxa, ni que sigui disparada a ulls clucs i després de mil giragonses, encerta la diana. Malgrat que ni la intenció del jurat, ni la de l’Òmnium hagi estat assenyalar Isabel-Clara Simó com una escriptora valenta i de gran vàlua, i menys encara desmentir el tòpic que escriu per a tietes solteres i nebodes adolescents i substituir-lo pel d’autora disruptora de duresa mineral, gosaria proposar al lector sense prejudicis un llistat, no exhaustiu, de cinc novel·les que la fan mereixedora, contra corrent, si no de les més altes distincions, perquè es concedeixen segons l’antic mètode de la insaculació, sí de la major consideració i estima: Jonàs, Amor meva, L’amant de Picasso, El professor de música, Els invisibles.

Els escassos milers de lectors exigents que encara no han abandonat el català com a idioma per fruir de l’alta literatura, disposen d’una ocasió immillorable per deixar-se interpel·lar per les obres més destacades d’Isabel-Clara Simó. Si fan la prova, segur que estarem d’acord.