ADEU A UNA GENERACIÓ DEL CÒMIC ÀCRATA
El 68 deixa de riure
El que feien aquells dibuixants era barrejat l''underground', el proscrit, amb l'humor polític, perquè tot el que està prohibit és polític
Imatge de l’exemplar de ’Charlie Hebdo’ venut el 14 de gener després de l’atac a la seva seu a París. /
Eren els que dibuixaven pantalons plens de merda, culs oberts, dits fent la figa. Els que es petaven de riure quan sentien parlar qualsevol polític. Els que deien gilipolles als que els venien amb romanços. L’humor salvatge, malvat, sàdic, àcrata. És la història dels que quan aixecaven el puny ho feien amb un got de vi a la mà o amb un paquet de tabac rebregat. El mocador negre els donava una nit contínua perquè durant el dia hi ha massa cabró voltant. Era una manera de riure. Un rictus agre, àcid; però sobretot provocador i audaç fins al límit kamikaze.
L’irreductible Siné Sinées retratava ja vell en cadira de rodes cridant «¡banzai!» i brandant la crossa de fusta com un bazuca. Al seu enterrament el maig de l’any passat, els seus companys de la revista Siné Mensuel li van pintar amb un esprai la 'A' d’anarquia a sobre de la caixa de mort, i després l’hi van omplir de caricatures. I amb una banda de jazz el van escortar fins al cementiri de Montmartre.
Però Siné, el gran heretge, l’expulsat de Charlie Hebdo, però d’això fa a penes vuit anys, per passar-se mil pobles on fins llavors únicament se n’havien passat nou-cents, només seria el primer que moriria d’aquesta revista durant el 2016. Al llarg d’aquell any, Siné Mensuel ha perdut el seu fundador i tres més dels seus col·laboradors: Chimulus, Puig Rosado i Mix et Remix. L’any anterior, Cabu, Wolinski, Charb, Tignous i Honoré, havien mort cosits a trets en l’atemptat de Charlie Hebdo. En el número especial de la revista que ha sortit aquest mes de gener per commemorar el segon aniversari de la matança, el director, Riss, ha titulat l’editorial: Un crim polític.
UNA MANERA DE RIURE'S
El que feien aquells dibuixants era barrejar l’underground, els temes proscrits, amb l’humor polític, perquè tot el que està prohibit és polític. Es tractava d’una manera de fer revistes i de riure, que també va ser recollida des de Barcelona, i així van néixer El Papus, El Jueves, l’edició en castellà de Hara Kiri... Quan va aparèixer Por Favor, li van encarregar a Reiser, cofundador del Hara Kiri original, la portada del primer número.
Siné, arrossegant per tot arreu la bombona d’oxigen que portava enganxada al nas, va morir als 87 anys. Va estar narrant per entregues la seva biografia amb el títol genèric de 'Ma vie, mon œuvre, mon cul' (La meva vida, la meva obra, el meu cul). Els dibuixants de Siné Mensuel van decidir mantenir la revista, i a la portada del número següent a la seva mort hi apareixia un dibuix de Siné fent una botifarra, i ells brindant i fent figues, amb el títol de 'La lluita continua'.
Després va morir Chimulus, amb 70 anys. Era el fill de Jacques Faizant, un vell gaullista estrella de l’humor gràfic del diari conservador 'Le Figaro' (dinava amb Pompidou i Giscard, admirava el dibuix del jove Cabu i se sabia detestat per Siné i els seus companys). Chimulus explicava que es va fer dibuixant perquè el seu pare l’admirés com a Cabu i que tot el seu anhel va ser treballar amb Siné.
EL RASTRE DE FRANCO
La setmana següent, era Fernando Puig Rosado qui moria, amb 85 anys. Extremeny, va arribar a París als 29 anys seguint la seva futura dona. Va col·laborar amb 'Le Canard enchaîné', 'Le Nouvel Observateur', 'La Codorniz', 'Interviú'... Els seus companys el denominaven «el duende de Siné Mensuel». Un dels seus dibuixos representa el dictador Franco vell i deixant el rastre rojigualda de la seva pròpia sang i dels seus excrements. I al desembre va morir el suís Mix et Remix, als 58 anys, el predilecte de Siné. Càncer de pàncrees. Era col·laborador des del primer número, i els seus personatges consten sempre de dues parts: nas i resta del cos.
Un cop va posar una caricatura enmig d’un desert, que cridava amb el megàfon a la mà: «¡Cridant totes les forces d’esquerres!». A la portada de Siné Mensuel d’aquest gener es llegia: «Després d’un any de merda, els nostres millors desitjos per al 2017», i hi havia dibuixat un rotllo de paper higiènic.
Però resulta que al desembre també va morir Gotlib, als 82 anys. El fundador de Fluide Glacial i de L’Écho des savanes. El protegit de Goscinny quan aquest dirigia la revista Pilote. El que al final es burlarà de l’heroisme d’Astèrix creant Superdupont (un superheroi francès amb boina i una baguet sota el braç).
La revolució de Gotlib ja no és la del 68 sinó la dels anys de plom. Més absurd, més ferocitat, i menys política. A la seva generació devem el còmic europeu, ple de sàtira i d’experimentació, tal com l’hem conegut durant les dècades dels 70 i els 80. Mentre tot això retrocedeix i desapareix, el lepenisme segueix creixent.
