EL CANVI A LA PRIMERA POTÈNCIA MUNDIAL
Trump: assalt al poder des de les trinxeres de les xarxes socials
Segons el Pew Research Center, el 44% dels adults nord-americans afirmaven haver-se informat de la campanya electoral a través dels mitjans socials
La inesperada victòria de Donald Trump en les eleccions nord-americanes no té una explicació senzilla. El vot de càstig del corrent 'antiestablishment', el sistema electoral, la incapacitat de Hillary Clinton de sintonitzar amb els seus votants potencials o el pes de les notícies falses i el ferotge ús de les xarxes socials per part de Trump han sigut algunes de les raons destacades pels analistes. Sense poder ponderar el pes de cadascun d'aquests motius, el cert és que la importància del debat generat pels candidats en els 'social media' ha sigut inqüestionable. El pioner a implementar l'ús de Twitter com a part estratègica de la seva campanya va ser Barack Obama -que ja tenia més seguidors el 2012 que els candidats del 2016 durant l'última campanya-, però la intensitat i la polarització amb què s'ha plantejat la comunicació política de cara a aquests comicis ha sigut inèdita.
CLINTON I TRUMP A LES XARXES SOCIALS
Segons el Pew Research Center, el 44% dels adults nord-americans afirmaven haver-se informat de la campanya electoral a través dels mitjans socials. En un estudi dut a terme el maig del 2016 es traçaven les senyes d'identitat dels dos candidats a Facebook i Twitter, s'afirmava que tots dos utilitzaven xarxes socials en xifres similars però amb estils molt diferents. Trump comptava, el novembre de 2016, amb més de 16 milions de seguidors a Twitter enfront dels 11 de la demòcrata.
Ella feia servir Facebook per publicar posts d'informació oficial elaborada pel seu equip de campanya; ell posava enllaços a mitjans alternatius o, entre els grans, només als afins Fox News i el 'Daily Mail'. A Twitter, ell retuitejava el públic en general - que encoratjava el seu estil de campanya-. Clinton estava sustentada en l'estructura del Partit Demòcrata i no descuidava la recerca de fons en els seus retuits. Trump, de qui van renegar grans sectors republicans, no tenia un partit darrere ni necessitava recaptar suports econòmics.
Mentre que Hillary Clinton havia rebut el suport públic de famosos com Madonna, Ricky Martin, Beyoncé, Sigourney Weaver… i va intercanviar algun tuit amb ells; les úniques mencions de Trump eren a periodistes a qui acusava de malinformar sobre la seva campanya.
Tot això dona idea que per al president electe, l'ús de les xarxes es va plantejar com una carrera en solitari en què la seva estrident personalitat era el millor cartell enfront de l'estratègia de partit, més clàssica, de Clinton.
TRUMP AGITA TWITTER I RECULL ELS FRUITS
Malgrat tenir un gran pressupost per invertir en publicitat (s'estima que uns 56 milions de dòlars a Facebook), la campanya li ha sortit barata a Trump: incendiava les xarxes socials amb comentaris populistes, demagogs i agressius de tal forma que obtenia ressò en tots els mitjans. Per Schwartzmann i Johnson, del Washington Post, lluny de ser improvisada, es tractava d'una estratègia molt meditada. Segons aquests periodistes, l'11% dels seus tuits han sigut insults a oponents, mitjans de comunicació o crítics republicans amb la seva campanya.
Steve Coll, degà de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Colúmbia, declarava que, en un primer moment, els mitjans van abaixar la barrera i van permetre que el personalisme i l'estil agressiu de Trump es colés perquè generava audiència. Fins que es van adonar que la candidatura era de debò havien passat mesos fent-li el joc -i suportant les seves envestides en campanya amb el joc de paraules: “'Press-ti-tutes, press-ti-tutes'”. Així, des de 'The Guardian' advertien al 'New York Times', el diari més crític amb el republicà, que aquest havia aconseguit aprofitar-se gratuïtament de la seva llista de subscriptors perquè el diari es feia ressò al moment de les seves estridències a Twitter.
Sense cap mena de dubte no es tracta d'un debat periodístic senzill. Sempre que es recull un tuit deliberadament fals, com el referit als votants il·legals, encara que sigui per intentar desmuntar-lo s'està ampliant la cobertura del missatge. Era la seva estratègia per dominar l'agenda amb declaracions enfront a fets. En 140 caràcters és més senzill deixar anar un titular sorollós que ratificar-lo amb dades, malgrat l'esforç de portals com BuzzFeed dedicats al 'fact-checking' sobre cadascuna de les incertes afirmacions del polític.
El problema per als grans mitjans tradicionals és que, malgrat la intensa tasca d'investigació desenvolupada en campanya sobre les mentides de Trump - el 'New York Times' va destapar que no havia pagat impostos durant 18 anys, va treure a la llum les seves masclistes declaracions sobre les dones i, fins i tot, va recopilar les 282 persones, llocs i coses que havia insultat durant la seva campanya- i la seva important implantació en l'opinió pública nord-americana, els ciutadans es decantaven per canals menys periodístics per informar-se en campanya. No estranya que, una vegada electe, aquest diari segueixi sent objecte de la crítica més severa de Trump però ara toca preguntar-se quines conseqüències negatives pot tenir aquesta actitud quan s'exerceixi amb tots els mecanismes de pressió amb què compta la Casa Blanca.
LES ‘ECHO CHAMBERS’ I ELS 'FAKES'
Durant la campanya es va difondre que Bill Clinton havia abusat d'una menor de 13 anys i que l'auge de Hillary anava misteriosament acompanyat de diverses morts, entre elles, les d'un agent de l'FBI que l'estava investigant i un empleat del Partit Demòcrata quehavia de declarar contra ella davant un jutge. D'aquestes morts en va informar el 'Denver Guardian', un diari que ni existia. També es va dir que el Papa havia recolzat la candidatura de Trump. Tot plegat va resultar ser fals. Però les mentides corren molt ràpid per la xarxa. Més encara en un país amb 300 milions d'habitants on 200 entren usualment a Facebook.
Segons BuzzFeed, les 20 notícies inventades sobre les eleccions més virals van generar gairebé 9 milions de reaccions a Facebook enfront d'una mica més de 7 milions de les informacions reals. Les xarxes socials són el terreny idoni perquè arrelin aquestes mentides gens innocents. I no ho són perquè persegueixen una doble finalitat clara: per una part, anar contra Clinton. Per l'altra, generar ingressos: un grup de joves de Macedònia van crear més d'un centenar de pàgines amb notícies inventades que perjudicaven Clinton perquè van comprovar que les mentides es difonien amb més facilitat entre republicans i això, per tant, els generava més beneficis en publicitat al córrer com la pólvora per Facebook.
EXEMPLES DE LA 'POSTVERITAT'
Són exemples del terme 'postveritat' ('post-truth'), que al·ludeix a un concepte polític en què els fets importen menys que les creences -va saltar a la fama en la cobertura del 'brexit'-. Aquestes notícies, encara que eren poc creïbles i tenien fonts dubtoses, malgrat que van ser desmuntades pels mitjans de referència, van aconseguir calar en l'imaginari col·lectiu dels nord-americans i van servir per reforçar el frontisme que caracteritza un sistema bipartidista.
A Facebook es creen les denominades ‘echo chambers’ o cambres de ressonància, un concepte que prové de la teoria d'usos i gratificacions de les Ciències Socials. Cada persona teixeix una xarxa de contactes amb els quals té afinitat personal i l'intercanvi de continguts sobre la campanya es feia dins d'aquests cercles de confiança. Igual que a Youtube apareixen una sèrie de propostes de continguts basats en els nostres consums previs, la xarxa de Zuckerberg va implementar un algoritme, codis informàtics, perquè el seu 'news feed' (alimentador de notícies) s'inspirés en la nostra experiència prèvia i la dels nostres contactes. D'aquesta manera, els 'fakes' (notícies falses) corrien sense cap filtre entre grups que tenien afinitat, retroalimentant les creences i la polarització de l'espai públic de debat. Els usuaris entraven en aquestes cambres de ressonància i no tenien forma de rebre informació que qüestionés el seu sistema de valors. Molt més còmode, per descomptat, però molt menys enriquidor per a l'opinió pública.
La xarxa comptava amb editors humans encarregats de valorar aquestes notícies falses perquè no arribessin als seus usuaris; la tradicional funció del 'gatekeeper' adaptada a l'entorn de les xarxes socials, el periodista que evitaria que ‘li colessin mentides’. No obstant, Mark Zuckerberg es va veure obligat a prescindir d'aquests periodistes i substituir-los per algoritmes per la pressió, entre altres, del poderós 'Wall Street Journal' que l'havia acusat, mesos abans, que els editors imprimien un biaix d'esquerres a la selecció de notícies.
ESCENARI DE FUTUR DESPRÉS DE LA TEMPESTA PERFECTA
Des de la influent premsa política americana i sectors de l'opinió pública s'ha demanat a Facebook que reprengui l'edició de les seves notícies. Malgrat que Zuckerberg ha afirmat que la idea que Facebook i les seves falses notícies hagin influït en les eleccions és “una bogeria”, el cert és que la polarització del debat a partir dels 'fakes' en els mitjans socials ha sigut evident. Li demanen que, almenys, aquests mateixos algoritmes siguin modificats perquè pugui traçar-se l'origen de les mentides i se'n talli la difusió. O perquè s'obrin les ‘echo chambers’ i la selecció de notícies recomanades per a cada usuari reflecteixi més pluralisme. Sembla difícil, no obstant, que l'empresari reconegui la funció social de la seva plataforma web, convertida indiscutiblement en un portal informatiu, en un país amb un model informatiu liberal.
Notícies relacionadesEl nomenament de Stephen Bannon, com a director d'estratègia de l'Administració, no ofereix bones perspectives per al periodisme americà: va dirigir durant quatre anys l'agressiu web de notícies de la dreta alternativa (‘alt-right’) Breitbart News, altaveu de Trump.
Els mitjans han perdut la seva funció definitòria de seleccionar l'agenda pública. Els més de 28 milions de nord-americans que segueixen Trump entre Twitter i Facebook li permeten comunicar-se directament amb l'audiència, sense la tasca d'intermediació i anàlisi de la premsa. Malgrat això, el grup Gannet té 100 milions de visites úniques al mes, xifra similar a CNN, el 'Washington Post' arriba als 70. La victòria de Trump va comportar unes 50.000 noves subscripcions a 'The New York Times'. Així que sembla que hi ha esperança per als mitjans que estan desenvolupant una tenaç feina investigadora contra els excessos de Trump. Sempre que el Congrés i el Senat estan en mans del mateix partit, com succeeix ara, la labor del periodisme polític nord-americà és especialment important. I, en aquest cas, on des de la victòria l'atac a la premsa no ha cessat aquesta funció s'endevina més important que mai quan ha de competir amb una maquinària greixada per difondre notícies falses i incendiar les xarxes socials amb comentaris explosius.
