Clàusules cripsi o aposemàtiques

Devem a Jorge Wagensberg no només el que s’exposa a CosmoCaixa sinó també la seva subtil redacció dels textos que acompanyen desenes de propostes pràctiques per entendre el món que ens envolta. En un dels pedestals hi ha dues peixeres iguals en mida i paisatge. En una hi ha peixos de colors vistosos blaus que combinen el blau, groc i negre a les seves escames. En l’altre, un fons marí en què amb prou feines es pot distingir un llenguado camuflat entre els matisos de la sorra. Són dues maneres d’informar la resta de l’hàbitat. Els colors adverteixen del perill, menjar-se’ls és desagradable o fins i tot mortal, porten verí. Dels llenguados tenim una altra percepció: inofensius en aparença, apetitosos, però la seva captura només està reservada als iniciats. D’aquesta distinció els científics en diuen cripsi i aposematisme.

Sembla que aquests dies tenim un cas assimilable en la relació entre els bancs, els seus clients i el Govern, a compte de la sentència europea que considera la clàusula terra un abús perquè el client no va ser informat degudament d’aquest risc.

Coneixent les pràctiques bancàries espanyoles és més que justa la decisió/exigència. Abusen, com perceben els jutges de Luxemburg. Van de llenguados i són peixos de colors.

L’ofensiva posterior també hauria de preocupar. S’ha enterbolit el fons de la qüestió. És jurídica, i en això es disposen a resoldre els cossos de l’Estat que ens governen (¿tant registrador, notari, advocat de l’Estat i jutge no van veure els abusos?). També és financera, perquè a més de tenir Espanya banquers i bancaris d’escassa eficiència, han posat un cop més en dificultat la solvència de les entitats que dirigeixen. Apareix així l’aposematisme: disfressen de risc per a la seva matèria primera, els diners que els confia l’estalviador, per a la fauna aliena a ells, els inversors que adopten la dimensió del peixet de color brillant que no adverteix del seu risc, malgrat que la seva mida real equival a la d’un tauró.

Al Govern li costa dictar un decret que satisfaci els seus votants i creditors. Seria d’idiotes desconèixer qui sosté el deute públic espanyol… i el particular dels partits.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Anem per peixeres, com suggereix Wagensberg. Una. El fracàs estrepitós de tots aquells que s’han presentat com a garants de l’Estat de dret protector dels ciutadans. Registradors, notaris, jutges (aquests només reaccionen davant la clatellada europea) i legisladors de tot l’arc parlamentari s’han desentès durant dècades de la protecció del ciutadà. Dues. La solució pèndol, a l’espanyola, de convertir el botxí en reu tampoc ajudarà al precepte constitucional del dret a la vivenda digna. Sentir i veure des de fa setmanes anuncis de despatxos que asseguren «la recuperació de tot el que t’han cobrat de més», inserit entre un anunci de com superar la disfunció erèctil o aprimar-se amb una dieta de tres dies, equival a la trampa del llenguado. ¿Quines comissions cobren? ¿Diferents de les del banc?

Homínids

Amb tot, el visionament dels peixos i el seu hàbitat a la planta inferior de CosmoCaixa s’ha de completar amb la dedicada als homínids a la planta principal i la seva evolució en la capacitat de comprendre. És falsa i digna de combatre’s fins al final la tesi que qui subscriu una hipoteca no és responsable de no haver entès les condicions, i fins i tot deixa de ser-ho si aquestes canvien. Compte amb els que es presenten com a aliens a la cripsi i a l’aposematisme en nom de totes les espècies que habiten el nostre mar de cada dia.