L'ofici més bonic del món
L'ofici de fer llibres potser no és el més antic del món, però és el més bonic
zentauroepp28847475 icult febrero de 1970 ana maria moix ana maria matute y es170118175552
La genial i adorable (dos adjectius que gairebé mai van junts) Ana María Moix explicava una anècdota sobre l’altra Ana, Ana María Matute, que sempre em feia riure, una d’aquelles històries que, com un nen pesat, reclames que t’expliquin una vegada i una altra.
Un dia, estaven les dues Anas (així les anomenava a vegades la meva mare) participant en una taula rodona sobre literatura amb altres estudiosos. La conferència s’havia anat allargant i no era especialment divertida (gairebé mai ho són, als autors se’ls ha de llegir, no escoltar-los) i Ana María Matute rumiava silenciosa i immòbil amb el cap inclinat sobre el pit en un extrem de la taula. Ana María Moix, que era una mica patidora i que sempre es preocupava per tothom, tenia por que s’hagués quedat adormida i que en qualsevol moment es desplomés sobre la taula. Per fi va arribar el torn de l’últim conferenciant. Semblava que allò no s’acabaria mai –en les conferències (com en la vida) hi ha persones que parlen per als altres i persones que parlen per a si mateixes–. En un moment donat, com a part de la seva ponència, el professor va dir:
–Perquè si considerem les idees del filòleg Manuel Alvar…
Llavors la Matute va fer un bot, desperta de sobte com per art de màgia, i va exclamar:
–¡Això! ¡Això! ¡Al bar!
Dilluns es va atorgar el premi Llibres Anagrama. El va guanyar Tina Vallès amb 'La memòria de l’arbre'. Com que els d’Anagrama són tan llestos, la concessió i la posterior celebració van tenir lloc en un bar, La Coromina del CCCB, en ple Raval barceloní. Dues de les meves persones favorites no hi van poder assistir: Jorge Herralde, perquè s’ha trencat la cama, i Sergi Pàmies, que és membre del jurat del premi, perquè aquell dia actua a la tele. Però hi havia molta gent, editors i escriptors i periodistes i músics, amics.
Bojos bevedors
I de sobte, vaig tenir la sensació que no hi faltava ningú (totes les grans nits comencen així) i que érem les persones més afortunades del món. El món editorial, un grup de bojos bevedors que s’esforcen cada dia per fer una cosa que gairebé ningú vol o sap fer: llibres. Segons l’últim sondeig del CIS, un de cada tres espanyols no llegeix mai un llibre. Persones que dediquen la seva vida, el seu talent, el seu temps, a vegades els seus diners, a crear alguna cosa que potser arregla una mica el món, que potser afegeix una mica de bellesa, que potser fa que algú en algun lloc se senti menys desemparat. L’ofici de fer llibres potser no és el més antic del món, però és el més bonic.
Notícies relacionades
En algun moment de la nit, que va ser molt llarga, em va semblar veure les siluetes de les dues Anas, em va semblar que s’ho estaven passant bé i vaig estar a punt d’acostar-m’hi perquè em tornessin a explicar, per enèsima vegada, l’anècdota d’Alvar.
