L'ENCAIX SOCIALISTA
¿Catalunya és Baviera?
Ni el PSOE és la CDU ni el PSC, la CSU. La diferència, encara que no es vulgui entendre, és que el PSOE forma part del PSC des del 1978 i, com a tal, participa en la política catalana
Hi ha molts models aplicables en les relacions entre els dos partits però no en una lògica de subordinació com una federació més
El debat dins el socialisme espanyol després del vot diferent en la investidura de Rajoy ha reobert una vella història de les complexes relacions entre el PSOE i el PSC. La gestora del PSOE està construint unes línies vermelles sobre la seva relació amb el PSC. El més preocupant, en un partit plural, és que la gestora tingui la mateixa visió sobre el PSC que sobre la problemàtica catalana, unitària i no federal. El dubte és si intenta competir en espanyolitat amb el PP. Algú hauria de comentar-li que és difícil guanyar la dreta en la mida de la 'rojigualda'.
Seria instructiu recordar-li l'origen del PSC, fruit d'un acord entre Felipe González i Alfonso Guerra, pel PSOE i per Joan Reventós i Raimon Obiols pel PSC-C el 1977, anomenat Pacte d'Abril. A vegades la memòria, en temps convulsos i tensos, ens pot fer oblidar qui és qui en aquesta història fratricida i fraternal. El Partit dels Socialistes de Catalunya va ser fundat el 16 de juliol de 1978 per la unificació de tres partits existents i que es van dissoldre per formar-lo: la Federació catalana del PSOE, el Partit Socialista de Catalunya-Congrés i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament.
UN PROJECTE PER A TOT L'ESTAT
Va néixer com un partit diferenciat del PSOE però que s'hi vinculava a través del Protocol d'Unitat, com a partit federat per la voluntat dels fundadors de participar en un projecte socialista a tot l'Estat espanyol. El Protocol d'Unitat fixava una relació entre el PSC i el PSOE en lògica de partit independent però federat. Jurídicament és independent perquè està inscrit al Registre de Partits Polítics i per una resolució de la Junta Electoral Central del 1986 referida a l'assignació d'espais electorals.
El PSC no es va integrar com una federació més i l'únic partit de tot l'Estat federat amb els socialistes espanyols
La relació entre els dos partits està regulada per l'Addicional Primera dels Estatuts del PSOE: "L'articulació orgànica dels partits federats sorgits de processos d'unitat socialista es regularà pel que s'estableix en els respectius acords d'unitat aprovats pel Congrés corresponent”. A diferència d'altres partits socialistes que simplemtent es van integrar en el PSOE, perdent les seves senyes d'identitat, el PSC no s'hi va integrar com una federació més, sinó que és l'únic partit de tot l'Estat federat amb els socialistes espanyols.
Bé és cert que les relacions del PSC amb el PSOE són complexes ja des de la fundació del partit el 1978. I ho són perquè el PSC no és un partit federat independent però tampoc és una federació del PSOE. Seria més correcte parlar d'autonomia entre l'un i l'altre. El problema dels socialistes catalans era i és delimitar i marcar clarament els límits i les fronteres d'aquesta autonomia.
DUES CULTURES I SENSIBILITATS
El PSC és un partit plural i complex perquè recull dues tradicions del socialisme que han conformat i conformen dues cultures i dues sensibilitats diferents i diferenciades. Aquestes dues cultures es poden descriure, de manera esquemàtica, de la següent manera: la tradició socialista catalana beu d'unes tradicions antiestatistes, anticentralistes, individualistes, autogestionàries, cooperativistes i amb influències anarcosindicalistes. Representa el que considerem la línia 'societal' en el socialisme europeu, en un corrent reconeixible des dels socialistes fabians fins al PSU 'rocardià'.
Per als socialistes catalans la idea de la transformació de l'Estat és tan llunyana com l'actuació de l'Estat a Catalunya
La tradició dominant en el socialisme espanyol, en canvi, té uns components estatistes, obreristes, jacobins, laics i republicans. Representa la línia “estatal” en el socialisme europeu. Aquestes dues “ànimes” s'entronquen en les arrels històriques que han marcat la vida del socialisme a Catalunya, amb l'existència d'un 'continuum' històric que arriba fins als nostres dies.
Aquesta descripció de les dues tradicions ens porta a plantejar-nos el tema de la posició socialista sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Si per al PSOE la construcció i la transformació de l'Estat és el tema bàsic, en canvi, per als socialistes catalans aquesta problemàtica li queda més llunyana, tan llunyana, a vegades, com l'actuació de l'Estat a Catalunya. Així mateix, aquesta conformació de sensibilitats diferents té uns efectes a l'interior del partit unificat i en la seva projecció externa cap a la societat, diferenciant-se les actituds de grups i nuclis tant en relació amb el marc català com amb el conjunt espanyol. Aquests comportaments estan impregnats per aquelles cultures diferenciades.
El PSC, partit unit i unificat, impregnat de dues cultures que el converteixen en un partit plural en la seva visió de la societat, però ple de tensió interna per mantenir un equilibri inestable, des de la seva fundació, entre les dues “ànimes” i la seva relació complexa amb el PSOE. Aquesta és la marca que distingeix el Partit dels Socialistes de Catalunya fins als nostres dies.
LA NECESSITAT DE L'ELECTORAT CATALÀ
¿El PSOE vol replantejar aquesta relació? Catalunya no és Baviera. Ni el PSOE és la CDU ni el PSC, la CSU. La diferència, encara que no es vulgui entendre, és que el PSOE forma part del PSC des del 1978 i, com a tal, participa en la política catalana. I, així mateix, aquest terç del PSOE en el PSC participa en el PSOE espanyol. No és un problema de marques. És aplicar el federalisme en les relacions entre els dos partits. I no permetre que la tradició jacobina s'imposi.
Hi ha molts models aplicables però no en una lògica de subordinació com una federació més. Això comportaria acabar amb la pròpia identitat del PSC. I el PSOE sap que per tornar a governar Espanya necessita Andalusia i Catalunya. Sense l'electorat català, el PSOE no tornarà a guanyar les eleccions generals.
Una gestora té com a missió gestionar i convocar un congrés, no arrogar-se la secretaria general no electa
Finalment, plantejar la relació entre els dos partits per part d'una gestora que no té competències per realitzar aquest tipus de debat només es pot entendre d'una sola manera possible: Susana Díaz i els seus col·legues no volen que els afiliats del PSC votin en les primàries: tacticisme, per part d'una candidatura. A més, una gestora té com a missió gestionar i convocar un congrés, no arrogar-se la secretaria general no electa. Per tant, que gestioni i deixi la política per al futur secretari general.
Com diria Cobi, en aquests dies de 25 aniversari olímpic, ¡amics per sempre!
