Una tendència en alça
Un Casas a l'emprovador
Em pregunto si l'apropiació d'edificis històrics de Barcelona pel comerç no és sinó una conseqüència del mercadeig turístic
esala36027782 barcelona 24 10 2016 barcelona barceloneando la que fue170118165945 /
L’altre dia recordava un esqueig dels grans Faemino y Cansado al seu espectacle 'El orgullo del tercer mundo'. Parlaven del Museu del Prado i es queixaven que només hi ha quadres, i que està massa buit. “¡Que hi posin uns mobles o alguna cosa! 'Un tresillo! ¿Qui no voldria tenir un Goya al saló?”, deia un. “¡Hi podrien viure sis famílies, com a mínim, i ben amples!”, reblava l’altre. Em recordava d’ells perquè darrerament a Barcelona es torna a parlar del lloguer i la venda d’edificis històrics, i de com les botigues de moda es van quedant una part del patrimoni. El desmantellament de la ciutat que coneixíem és implacable: botigues amb dècades d’història, antics palaus burgesos, seus de bancs i companyies d’assegurances que fan el pas de l’arquitectura civil, diguem-ne, a la comercial.
DE VINÇON A MASSIMO DUTTI
Un dels casos més coneguts és la casa de l’artista Ramon Casas al passeig de Gràcia, amb el seu estudi taller, que durant anys vam sovintejar quan era Vinçon i que ara és una botiga de Massimo Dutti (del grup Inditex). Segueix tenint un ús comercial, és cert, però ha passat de ser un emblema de la vida barcelonina a una franquícia, i ara els elements modernistes queden dissimulats, amb els maniquins i emprovadors que banalitzen l’espai. I això que l’empresa ha mostrat sensibilitat amb l’espai. De fet, aquesta tendència és una arma de doble fulla: les franquícies han de rehabilitar l’espai històric, l’han de respectar i tenir-ne cura, però alhora n’amaguen el sentit inicial, fins al punt que sovint ja no saps si l’arquitectura és original o un decorat de temporada.
El desmantellament de la ciutat que coneixíem és implacable
En realitat, estem davant una variant de l’etern debat de Barcelona: el de la conservació i la destrucció del patrimoni. La dècada que va de la fi del franquisme a la nominació dels Jocs Olímpics, el 1986, va servir per frenar la depredació urbana basada en l’especulació, i segurament el gran triomf en va ser la Casa Golferichs, recuperada el 1979 de les urpes de Núñez y Navarro. Des de llavors la renovació de la ciutat va dur molts encerts i algun nyap --com ara la reforma de la plaça Villa de Madrid--. Probablement l’epítom d’aquest desig de conservació fossin les ruïnes del mercat del Born, amb la reforma que les va deixar a la vista: es va perdre la Biblioteca Central de Barcelona i es va guanyar l’actual Centre de Cultura i Memòria.
ATENTS AL MERCAT DE SANT ANTONI
És veritat que el Born ha reactivat la zona i els (nous) comerciants n’estan contents, però no és menys cert que l’està despoblant per donar-la als turistes. A vegades penso que les ruïnes impol·lutes del 1714 són una metàfora postmoderna del barri que les envolta, com una premonició del que vindrà. I aleshores em pregunto si aquesta apropiació comercial dels llocs carregats de memòria, doncs, no és sinó una conseqüència del mercadeig turístic. Ho veurem aviat amb el renovat Mercat de Sant Antoni, el tomb definitiu: si una reforma que reclamaven els veïns esdevé una excusa per reactivar l’economia del barri a base de liquidar-ne l’esperit i fer fora els veïns.
