Senyores que no saben

Les senyores imputades que s’escuden en la ignorància i en l’amor pel seu marit no em representen. Ni a mi, ni crec que a la majoria de les dones. No perquè jo llegeixi fins a l’última coma de cada paper que firmo, sinó per tots els arguments que elles, sempre elles, utilitzen en les seves estratègies de defensa per engrandir el seu presumpte desconeixement. 

    L’esposa de Luis Bárcenas acompanyava l’extresorer del Partit Popular als bancs suïssos i ve a dir que, com que la feien esperar al garatge, no va saber mai on era exactament. Eren, segons ella, viatges de plaer en  què el plaer consistia a esperar en subterranis que Bárcenas es reunís amb no se sap qui i, senyoria, no vaig voler ni mirar perquè jo em fiava del meu marit. Rosalía Iglesias ha adornat la seva versió amb comentaris tan acuradament estudiats com que allà els bancs no són com aquí. Tenen tan poc aspecte de banc, són zones tan opaques, que et sembla estar en un pàrquing públic, mentre a la planta de dalt un senyor amb cabells blancs que casualment viu amb tu està ingressant 20 milions d’euros. Amb aquests supòsits, qualsevol visita al caixer pot ser entesa com un viatge de plaer, és clar. Resulta comprensible.

    Per fer-ho tot més versemblant, Rosalía Iglesias ha intentat lluitar contra la petició de 24 anys de presó explicant que ella amb el seu marit no parlava mai de feina: «Tenim una vida personal plena». No obstant, amb aquest nivell de despeses agradables, qualsevol persona entén que sense ingressos no hi ha plenitud que valgui. I els ingressos no cauen del cel. Poden caure de la planta de dalt de l’aparcament suís o caure en alguna butxaca des de la comptabilitat extra comptable, abans coneguda com a caixa b. Però del cel, no. 

'Borbonització' de la dona

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així que sembla inevitable mantenir alguna conversa sobre les activitats que et permeten fer viatges de plaer, comerciar amb obres d’art o tenir cases a la platja i a la muntanya. En tot cas, aquesta borbonització de la dona al jutjat tampoc és nova. Com el seu propi nom indica, l’estratègia que consisteix a no assabentar-se absolutament de res la va utilitzar amb entusiasme la infanta Cristina. Amb entusiasme i veurem si a més amb èxit.

    També al seu dia Ana Mato va fer seu l’argument de la ignorància davant la pregunta de qui pagava a casa seva les festes de comunió i els viatges a Disneyland París. L’exministra finalment es va separar de l’imputat Jesús Sepúlveda. Però, en línies generals, provoca estupor contemplar com les rosalies i altres infantes es presenten com a pobres dones enganyades i, al mateix temps, es mantenen fèrriament unides a aquests marits que a esquenes d’elles les fiquen –presumptament sense el seu consentiment– en un merder semblant.