Els delictes politicoeconòmics
Mesurar la corrupció
Avui tenim nous instruments per conèixer l'abast d'aquesta plaga social i combatre-la amb més eficàcia
/
Acabem de saber que Espanya va repetir el 2016 el seu pitjor resultat històric en l’Índex de Percepció de la Corrupció de Transparència Internacional (TI), situant-se en el lloc 41 sobre 167 països, entre Costa Rica i Geòrgia. Recentment, fruit de la col·laboració entre el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i la mateixa TI ha vist també la llum un rànquing amb el nombre d’acusats i/o processats, procediments judicials i sentències recaigudes en casos de corrupció que afecten polítics i funcionaris: prevaricació urbanística i administrativa, suborn, tràfic d’influències o malbaratament de recursos públics. Les dades d’aquest repositori s’extreuen dels òrgans judicials i del Registre de Penats i del nombre de presos preventius. Catalunya ostenta el dubtós honor de liderar la llista: entre juliol del 2015 i setembre del 2016, es van jutjar o processar aquí fins 303 persones, doblant així Madrid (147) o Andalusia (153).
Com la majoria d’activitats il·lícites, la corrupció és una pràctica opaca i difícil de mesurar. Com havia advertit el Consell d’Europa, en el cas espanyol hi havia el problema afegit de la manca d’indicadors oficials sobre el fenomen. Fins ara, els investigadors ens havíem basat en les denúncies i requestes del ministeri públic o dels jutges d’instrucció. També en les enquestes a inversors estatals i estrangers, experts o ciutadans en general interrogats per la seva experiència en el pagament de suborns a funcionaris o polítics (enquestes de victimització). Per la seva banda, els estudis d’opinió (CIS, CEO o l’índex de TI) posen en relleu periòdicament el nivell de percepció subjectiva i el grau de preocupació ciutadana. En l’actualitat hi ha una vintena d’instruments de mesurament, globals o regionals, molts dels quals són molt sofisticats (UNDP o Global Integrity).
Que últimament hi hagi més polítics presumptament corruptes pot voler significar que la plaga es combat més, no que n'hi hagi més casos
El fetde disposar ara de dades objectives constitueix un avanç innegable. Ara, l’explotació de les dades de les Memòries de la Fiscalia, tenint en compte que sovint anoten com a delictius fets que posteriorment no ho són, ja ens en permet dibuixar un retrat robot realista i desmitificador. Per exemple, sabem que la corrupció més estesa es localitza als municipis de costa, lligada a la discrecionalitat dels convenis urbanístics i que, per cada 10 polítics corruptes, només hi ha 1 funcionari implicat de mitjana. Poc a veure amb el clixé que projecten els casos de més notorietat mediàtica.
Notícies relacionades
Aquest tipus de dades han de permetre encarar les reformes legals (contractació pública, urbanisme, etcètera), per bé que no cal sacralitzar-les. Que Catalunya aparegui com la campiona de la corrupció pot voler dir que el volum del sector públic és més gran d’acord amb la població, que hi ha més zel a l’hora de denunciar, que l’aparell policial i judicial és més diligent, etcètera. El mesurament de la corrupció és, doncs, un repte complex. Com a il·lícit que és comporta clandestinitat i sovint no hi ha víctimes o es descobreixen menys casos dels existents. Tampoc estem segurs que aquests mesuraments quantifiquin la qualitat del sistema judicial, la voluntat política de combatre la corrupció o el seu nivell real. Per altra part, l’existència d’una causa oberta no implica que hi hagi condemna, ni tan sols processament. La mateixa Fiscalia ha reconegut que és probable que un 10% dels casos arribin a convertir-se en acusacions. No cal oblidar que els que reporten casos de corrupció poden ser opositors polítics de l’acusat amb motius per desacreditar-lo.
Sigui com sigui, Espanya és, al costat d’Itàlia, el país on més ha augmentat el nombre d’enquestats que consideren el problema com a important. A això ha contribuït el fet que s’hagi incrementat el contingent de polítics involucrats darrerament. Però també pot significar que s’està combatent més la corrupció, no que n’hi ha més, necessàriament. Hi ha, doncs, un problema de retard en els efectes després d’anys d’indulgència social en els temps de bonança i exuberància irracional. En efecte, els casos que han irromput als noticiaris darrerament provenen dels anys en què la percepció era més optimista i els experts estimaven que s’anava en la bona direcció. És a dir, l’esclat de nous casos de corrupció és l’expressió d’una voluntat inequívoca i positiva de lluita contra el problema –demostrable, entre molts altres factors, per la potenciació de la Fiscalia Anticorrupció, les unitats policials especialitzades o la creació de l’Oficina Antifrau–. Finalment, la majoria dels casos estan estretament vinculats al 'boom' de la construcció, feliçment periclitat el 2007. Felicitem-nos-en doncs.
