La funció de l'humor
¿Podem riure'ns de tot?
El riure uneix els que riuen junts i exclou els que no ho poden fer
An aerial view shows Hotel Rigopiano in Farindola central Italy hit by an avalanche in this January 19 2017 handout picture provided by Italy s firefighters Vigili del Fuoco Handout via REUTERS ATTENTION EDITORS - THIS IMAGE WAS PROVIDED BY A THIRD PARTY EDITORIAL USE ONLY TPX IMAGES OF THE DAY /
Acostumo a estar atenta al que publica el setmanari satíric francès Charlie Hebdo. Últimament ric molt amb els seus acudits sobre Trump. M’agrada com ataquen la classe política. Penso que als polítics se’ls ha de vigilar i criticar, com més severament millor, i que l’humor és una bona manera de fer-ho. L’humor és a la vida el que el llevat als pans de pessic: l’amoroseix i la fa més digerible. Un ingredient imprescindible. No obstant, no tot s’hi val. Últimament estic molesta amb els dibuixants de Charlie Hebdo. La culpa la tenen dues vinyetes recents.
La primera va ser en referència a l’accident de l’Airbus rus A-321 en què van morir, entre d’altres, 224 persones, gran part dels cantants del cor de l’exèrcit roig. La revista va publicar una vinyeta còmica sobre l’assumpte en què es veia l’avió caient en picat juntament amb la bafarada d’un crit prolongat i un lema que deia: «El repertori dels cors de l’exèrcit roig s’amplia».
La segona ha sigut aquesta mateixa setmana. A la vinyeta hi apareix la mort, en la seva habitual iconografia d’esquelet amb túnica negra, empunyant dues dalles i pujada sobre uns esquís, en el moment de lliscar per un vessant nevat. El lema: «Itàlia. La neu ha arribat. Però no n’hi haurà per a tothom». Un acudit tan macabre com l’anterior sobre l’allau que ha sepultat dramàticament 30 persones sota l’estructura d’un hotel a Farindola i que aquests dies ens ha fet passar molta ànsia.
Notícies relacionadesPodem riure i ho hem de fer per fer més suportable la vida, sí, però ¿de tot?, ¿de qualsevol persona?, ¿en qualsevol moment? ¿El riure no deu tenir, com altres coses, el seu moment i la seva finalitat? ¿No és fàcil interpretar aquest riure tan inoportú com una agressió?
De fet, diuen que aquest va ser el sentit primari del riure: unir els que riuen junts i excloure els que no ho poden fer. El tango ho diu (i també el sentit comú): «Aprendí que en esta vida hay que llorar si otros lloran». I, sobretot, ¿té cap finalitat que jo no comprenc riure’s de les víctimes?
