'La la land', un antidepressiu en imatges

¿Hi ha alguna cosa més per dir de La la land, la pel·lícula que està en boca de tothom? Ho intentaré, sumant-me al cor que no cessa. Aquesta és, sense embuts, la meva opinió sincera i desapassionada (crec).

Segons la meva opinió, l’èxit de la pel·lícula resideix en el que des de temps immemorials s’anomena l’«obra ben feta» i que ningú sap en què consisteix exactament. Analitzats els ingredients per separat, en trobo alguns que em disgusten, bastants que em repeteixen i altres dels quals mai prescindiria, però el resultat final és mel per al paladar, pura delikatessen. ¿Llavors? Aquí hi ha el miracle. Millor encara, aquí hi ha el geni. En l’elaboració, en la barreja, en la prova i el risc, en el que mai s’ha fet i en el que està massa vist, en el fet de pastar i no parar. El plat servit és, llavors, únic, singular, pura sor­presa.

La pel·lícula és més o menys com una pasta fullada de les que jo em menjava per berenar a la confiteria La Flor y la Nata del vell Madrid; capa a capa, un gust diferent: una capa de Minnelli i una capa de Demy; una capa de Gene Kelly i una de Fred Astaire; una de cine indie i una altra de MGM. Pura pasta fullada cinèfila. I, per si hi faltava alguna cosa, una capa de sucre i una d’angostura, una de realisme social i una altra d’escapisme, una de jazz i una altra de swing amb ales. D’aquesta manera, cada espectador troba, en el conjunt, la capa que li ve de gust, la de la confessa –o inconfessa– addicció, la del plaer íntim i personal.

Notícies relacionades

L’error convergent

Talent Arena, formant talents digitals

I després, per si hi faltava alguna cosa, la felicitat. Un surt del cine feliç; no sé si optimista, però sí, almenys, esperançat, que déu n’hi do: l’amor no sempre guanya i el nostre cas té remei, malgrat tot. La pel·lícula actua a manera de bàlsam, de consol. Crec que, arribat el moment, el DVD s'hauria de poder comprar a les farmàcies. Un antidepressiu en imatges. Un relaxant panoràmic. Un Prozac amb música i lletra.

I un gran mèrit per sobre de tots: el de reescriure (i m’atreveixo a dir reinventar) el musical des de la mirada desacomplexada d’un xaval de 32 anys.