Clara Peeters, una de les nostres

¿Qui no s’ha alegrat, què dic, emocionat veient aquest tennista nostre portentós, Rafa Nadal, imposar-se en una final agònica de Wimblendon al tècnicament perfecte Roger Federer? ¿Qui no s’ha sentit content a l’admirar la solvència dels Gasol en la superexigent lliga de la NBA? ¿Qui no s’ha sentit satisfet al saber que el cardiòleg Valentí Fuster va ser nomenat president de l’Associació Mundial de Cardiologia, o que el psiquiatre Luis Rojas Marcos ha dirigit el sistema de sanitat pública de Nova York?

 

La nostra alegria davant aquests esdeveniments procedeix, en bona mesura, del fet  que un dels nostres apareix en llocs de mèrit i rellevància tradicionalment reservats a altres que solen ser més i millors perquè disfruten de més i millors recursos i suports institucionals. Així doncs, tots podem entendre la satisfacció que sentim les dones quan veiem una de les les nostres, per fi, ocupar un lloc rellevant en un espai públic en què la presència d’elles no és la normalitat, sinó, al contrari, l’excepció. I això afecta en l’actualitat la il·lusió de veure una dona com a presidenta d’un govern, ministra d’economia d’un gran país, campiona de trial o waterpolo, CEO de grans corporacions, astronauta, premi Nobel de ciència, enginyera en la direcció de grans infraestructures o en les portades de publicacions prestigioses per la seva contribució a la humanitat. I va també de poder entreveure que algunes d’elles, segles abans, en èpoques de més foscor i reclusió per a les dones, tampoc es van conformar amb el que es tenia previst per a elles. 

Acabo de visitar l’exposició de Clara Peeters, pintora flamenca del segle XVII, al Museu del Prado. Una exposició breu: amb prou feines 15 peces. És emocionant contemplar l’obra de qui no va poder mai estudiar pintura en un taller, donada la seva condició de dona. I, per tant, no va poder aprendre moltes de les tècniques pictòriques dels seus coetanis, perspectiva, anatomia. Que es va veure en l’obligació de reproduir únicament els objectes de què disposava al seu entorn, dins dels límits de la seva llar: taules, estovalles i teles; copes de cristall venecià, plats i atuells de porcellana xinesa; i raïm, formatges, pa, magranes, vi… I flors i algun cargol de mar.

I a partir de tantes evidents limitacions, no obstant, va contribuir a desenvolupar un nou gènere pictòric, d’avantguarda en l’època, el bodegó, en què va arribar a l’excel·lència de la mestria professional, reconeguda ja en vida. Els especialistes expliquen que Peeters es va decantar per un estil sobri i precís, que persegueix la versemblança, que els objectes representats resultin gairebé reals per a l’espectador. I en l’elecció d’aquest estil realista, la pintora torna a mostrar el seu talent  innovador, ja que la situa en l’avantguarda pictòrica no solament de l’escola flamenca, sinó també de l’art europeu.

M’entendran ara si dic que resulta commovedor observar, 400 anys després, la determinació de qui, davant de totes les veritats establertes respecte a la seva condició femenina, va decidir ser ella mateixa i desenvolupar les seves aptituds i la seva intel·ligència. I va triomfar. I sabem que va aconseguir importants reconeixements i estimables remuneracions professionals. 

Però el més emocionant és observar com ella va decidir infiltrar-se en els seus propis llenços. I no es va acontentar només a indicar clarament el seu nom i cognom en algun objecte dels seus llenços (amb freqüència, el mànec d’algun ganivet), sinó que també es va representar a la manera lil·liputenca en llocs inesperats i només visibles per a l’ull avisat, com les refulgències d’una copa daurada que, vistes amb detall, representen, en realitat, el reflex repetit de la mateixa autora; i no simplement posant sinó… ¡pintant! El seu autoretrat a penes visible, amagat, però reiterat en la gran majoria de les seves obres –en dues pintures, s’observen fins a ¡set! autorepresentacions– és la seva forma decidida d’afirmar la seva pròpia activitat professional en un món dominat pels homes.

Si em permeten una recomanació, si tenen nenes i joves a prop seu, portin-les a veure l’exposició (fins al 19 de febrer). Aprendran sobre la capacitat de reconèixer el que a una la fa feliç, sobre la voluntat de no conformar-se, de no malaguanyar desaprofitar les capacitats pròpies. Al revés: la intenció i la fermesa de lluitar per desenvolupar-les. Contra vent i marea. I guanyar. I si no tenen noies a prop, vagin a veure-la igualment.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

 

Catedràtica i vicedirectora de l’Escola de Doctorat de la UB.