El fill de la perruquera
dtorras37057244 barcelona 26 01 2017 deportes dennis suarez170126235018
Davant de la perruqueria de Salzeda de Caselas, un nen es passava el dia fent tocs a la pilota. A penes tenia 4 anys i s’hi estava hores i hores, xutant contra els testos, que més d’una vegada sortien volant. No hi havia manera de contenir-lo. Fins que un dia, la perruquera, la seva mare, va decidir estalviar-se més destrosses i seguint els consells d’un client se’l va emportar al poble del costat, Porriño, on hi havia un equip de nens. Era el més petit i el posaven de lateral.
La seva mare tenia doble feina, amunt i avall en cotxe. Parava la gent i els deia: ‘¿Us quedeu a la perruqueria una estona que he de portar el Denis a Porriño?’ Sí, aquell nen gallec juga ara al Camp Nou, al costat de Messi, que en quatre dies ha corregut a abraçar-lo tres vegades. El 10, el millor, celebrant els seus gols, el d’Eibar i l’1-0 d’ahir, gairebé com dues fotocòpies que li van donar al Barça la tranquil·litat que necessitava abans del vendaval.
La criatura que li trencava els testos a la seva mare jugant a Salzeda de Caselas ara té la benedicció de Messi
Després, van marcar els altres, els de sempre. Al final, va tornar a aparèixer ell. Messi va regatejar tots els que se li van posar al davant i de cua d’ull va veure la carrera impetuosa del noi que no vol deixar passar de llarg l’ocasió de la seva vida, i Leo li va filtrar la pilota, en un gest de confiança que diu molt. Quan Leo corre cap a porta no l’hi passa a qualsevol. I aquí va aparèixer Denis, llançat, i va deixar Rulli plantat com un test, en una retallada seca, com si estigués als carrers de Salzeda de Caselas.
La Reial li prova. Ja li va fer dos gols amb el Vila-real. Però llavors no corria Messi a abraçar-lo. Ni Suárez. Ni Neymar. El trident sencer envoltant-lo, i el Camp Nou aplaudint-lo, en una imatge amb què havia somiat moltes vegades. «Amb Messi tinc una connexió especial», va assegurar, en una confessió que té més valor que un sac de gols.
Denis Suárez, el noi d’aire tímid que ha fet realitat el viatge impossible que gairebé sempre és tornar al Barça, s’està fent un lloc sense aixecar la veu, aliè a la pressió que suposa sentir segons quines coses. Per bé, entre els que el veuen com la peça més semblant a Iniesta, i per mal, amb les mirades de desconfiança que desperten entre alguns culers els jugadors freds. Ho és, però té alguna cosa a dins que el porta a rebel·lar-se. Ni que sigui per les voltes que ha fet i el fred que va passar a Manchester. O el record del dia que amb 15 anys va debutar a Segona B amb el filial del Celta contra l’Alabès i quan es va posar a la banda esquerra, el lateral, un veterà de 30 anys, li va deixar anar: «¡Si passes per aquí, et trenco les cames!».
Va tenir por, i tant, i no ho amaga. Molt més de la que pot sentir al Barça pel pes de la pressió. No sembla que el Camp Nou l’imposi. Més aviat fa la sensació que juga amb la mateixa alegria que quan ho feia trencant testos davant de la perruqueria. Però ara que al poble ja no és el Denis de sempre sinó Denis Suárez («em fa ràbia i no m’agrada perquè segueixo sent el mateix»), juga amb Messi.
