Planificar per garantir el dret a l'habitatge

Avui al Ple de l'Ajuntament de Barcelona es vota el Pla pel Dret a l'Habitatge 2016-2025. Sembla que el pla serà aprovat amb el suport de les forces que formen el Govern, Barcelona en Comú i el PSC, i com a mínim amb el suport extra de CiU i el «sí crític» de Ciutadans, segons la premsa.

Segurament us esteu preguntant: però existeixen els plans d'habitatge? Serveixen per a alguna cosa? Aquests plans són l'element clau de les polítiques d'habitatge a escala local i estableixen les propostes i els compromisos municipals en aquest àmbit al llarg del temps.

La Llei 18/2007 catalana del dret a l'habitatge va introduir l'obligació de disposar de plans d'habitatge als municipis amb més de 6.000 habitants, amb una duració de sis anys, que havien de servir també per concertar polítiques d'habitatge amb la Generalitat. També és important el Pla territorial sectorial d'habitatge, que havia d'ésser el marc orientador de les polítiques de dret a l'habitatge a tot Catalunya.

 

Ambdós han d'incloure dades sobre el parc d'habitatges, el seu ús i el més important, una estimació de les necessitats, els dèficits i els desequilibris en matèria d'habitatge i revisions de polítiques socials d'habitatge (per exemple: quantitat d'habitatges amb protecció oficial). També serien els encarregats de concretar temes tan importants com les actuacions per acabar amb la utilització anòmala de

l'habitatge (pisos buits, sobreocupació i infrahabitatge), el compliment de l'objectiu de "solidaritat urbana" (disposar el 2027 d'un parc d'habitatges de polítiques socials del 15%, quan actualment no s'arriba –essent molt generosos- ni al 5%), o l'obligació de garantir la igualtat en l'accés i ocupació de l'habitatge (evitant la discriminació o l'assetjament immobiliari).

ELS OBJECTIU DEL PLA APROVAT

El Pla que es votarà avui a Barcelona, estableix també en quines parts de la ciutat usarà el dret del tempteig i retracte (compra preferent), on seran les àrees de rehabilitació (on pot obligar a rehabilitar, expropiar l'ús dels habitatges, etcètera), o si augmenta els habitatges protegits en les edificacions de nova construcció o rehabilitació. Dels plans d'habitatge i la seva aplicació també en depenen les sancions (per exemple: les famoses multes als bancs), una eina imprescindible per intervenir en el mercat de l'habitatge, on actuen operadors amb molt de poder, i habitualment, el que realment funciona és "tocar la butxaca per fer complir el dret a l'habitatge". Multes de 3.000 a 900.000 euros per no conservar o tenir un habitatge desocupat més de dos anys, per llogar-lo si no té les condicions, o per discriminar en l'accés a l'habitatge ('mobbing' immobiliari o actuacions com la de 'Desokupa' a Barcelona). Explicat així, sembla quelcom decisiu i positiu. Però per exemple un mal pla pot ser un nyap o un bon pla d'habitatge que després es desa al calaix, una decepció. També pot passar que el pla mare a escala catalana no s'arribi a aprovar (segons la llei catalana havia d'estar a punt al desembre del 2009 i encara no el tenim).

Altres coses que passen és que una norma posterior, la 'llei òmnibus', elimini l'obligació de fer plans d'habitatges als municipis (se'n poden fer però no és obligatori), la possibilitat d'augmentar obligatòriament les reserves de sòl destinades als habitatges de protecció oficial en un municipi, o que derogui la famosa expropiació de l'usdefruit (que fa just un mes, un Govern amb la participació de CiU ha recuperat en una altra llei a causa de la pressió social i dels recursos del Tribunal Constitucional).

ELS ANYS DELS PLANS D'URBANISME

Tanmateix la pregunta que cal fer-se és: poden les Administracions valentes i amb bons plans d'habitatge aturar en poc temps les dinàmiques d'anys de mercantilització del dret a l'habitatge? La resposta és que no serà fàcil recuperar-se després de la bombolla-estafa immobiliària-hipotecària i de tants anys d'absència de polítiques serioses del dret a l'habitatge. Però sense aquest tipus de plans, el panorama és i serà molt pitjor. Durant els anys de la bombolla immobiliària, els plans eren d'urbanisme i es feien per ordenar les ciutats i -col·lateralment i en el millor dels casos- per regular les dinàmiques d'impacte del mercat sobre aquestes. Però en molts d'altres casos es tractava tan sols de donar una pinzellada de legalitat a la trucada prèvia al «promotor o constructor proper a l'alcalde» per dir-li on aniria el sòl urbanitzable. O potser una barreja d'ambdues coses a la vegada. Després de l'esclat de la bombolla, pocs municipis han fet plans d'habitatge i els que tenien a mitges els han guardat, ja que s'han vist desbordats intentant respondre a l'emergència habitacional o potser no els convenia reconèixer, per exemple, que no tenen habitatge social.

El Pla pel Dret a l'Habitatge de Barcelona és el primer d'una ciutat tan important i arriba a cavall entre l'emergència habitacional post-bombolla i -l'incert- futur. Comparat amb altres plans o amb el darrer que ha tingut la ciutat, marca un canvi de tendència -quantitatiu i qualitatiu- en favor del dret a l'habitatge. Però seria millor encara si augmentés la intensitat i la celeritat de les actuacions que proposa, i podria atacar encara més les causes estructurals del panorama actual, que és força desolador.

EL SEGUIMENT DE LA SEVA APLICACIÓ

Notícies relacionades

Colau aprèn a jugar a tres bandes

Per què Pujol torna al pujolisme

No serà possible passar de l'improvisació en les polítiques d'emergència, a les respostes valentes i efectives, sense planificar les polítiques públiques en aquest àmbit. Si com a societat anhelem un canvi de model per garantir el dret a l'habitatge: ja sabem què toca. A favor bufa la pressió de la societat civil i del carrer. Però caldrà parar atenció a les noves bombolles i a l'acció incessant de qui entén l'habitatge únicament com a negoci, i no com un dret.

Veurem què passa amb el Pla d'habitatge de Barcelona i amb la resta. Serà imprescindible fer un seguiment constant de la seva aplicació i del seu impacte real d'aquí a 10 anys.