Somriures i llàgrimes per a Bimba

Bimba Bosé va morir i la van plorar la seva família, amics, el món de la moda, de la cançó, de l’espectacle. La van plorar molts més. Els que estan acostumats a fer-ho sempre que una mort causada pel càncer arriba als titulars. Els que comparteixen malaltia i por. Els que l’han superat, però saben que un dia es va passejar pel seu cos i no obliden les seves trepitjades. Els que saben que compartiran amb ella la resta dels seus dies. Bimba era valenta. Era transgressora. Era jove. I en un engany pueril, ens sembla que robar-li els seus dies és fer trampa, com si la mort sabés res de la vida.

Enmig de tantes llàgrimes, la seva filla va negar que fos un dia de tristesa, «perquè a la meva mare és el que menys li agradava, la tristesa. Avui és un dia per estar contents per tots aquests moments que hem viscut i disfrutat amb ella». I en aquestes paraules semblava flotar el somriure de Bimba, el de tantes persones que s’enfronten a la malaltia mirant de negar-li la victòria del desconsol. Perquè la tristesa és enganxosa. I traïdora. I té ànim d’invasora. S’enganxa a la pell, a la mirada pròpia, però també a la dels altres. Fins a cobrir-ho tot de cendra. O sal. Terra cremada. Estèril.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

No, la tristesa no sap de pactes. És una nena capritxosa i consentida. Tot ho vol. Mai no en té prou. I li agraden els jocs cruels, els que fan mal, els que es reforcen amb la debilitat de l’altre. La petita tirana es diverteix dictant ordres d’expulsió de la xarranca. I li agrada veure’ns així, contemplant la nostra vida sense participar-hi, plorant per tot el que hem perdut. Fins que ens roba l’últim alè.

Hi ha morts que somien amb paradisos, cels o estrelles llunyanes. Hi ha morts que són terme: terra i adob. Inspiració de poetes. Idea per al filòsof. Estadística per al sociòleg. Substància per al científic. Al final, sempre guanya. Però és una victòria del no-res. De buit i de silenci. En canvi, per a la vida queda un infinit de moments. D’amors. D’amics. De cançons. De lletres. D’històries. I de somriures. Infinitament més belles que totes les llàgrimes.