El mercat ¿lliure? de les idees

Al·legoria del lliure mercat de les idees va ser formulada en un cèlebre vot dissident pel jutge Oliver Wendell Holmes en el cas Abrams V. United States resolt pel Tribunal Suprem nord-americà l’any 1919, i encara avui es reconeix com un dels arguments que serveixen per justificar la llibertat d’expressió. Tot i això, aquesta imatge és radicalment oposada a la que sembla instaurar-se al nostre país, on, amb sentències com la recent condemna del Tribunal Suprem al cantant de Def Con Dos o amb lleis com la de seguretat ciutadana, ens trobem amb un mercat «emmordassat» de les idees.

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò dels casos més sonats, però no són els únics. Només el 2016, l’Audiència Nacional va sentenciar més d’una trentena de casos pel delicte d’enaltiment del terrorisme. El problema no és que es castigui el qui abusa en l’exercici de la seva llibertat d’expressió: el qui insulta o el qui provoca perillosament. El que alarma és que no se sap amb claredat on són els límits, de tal manera que aquests s’estan aplicant pels jutges de manera tan rigorosa i contradictòria que es produeixen absurds incomprensibles democràticament com les sancions a cantants provocadors o a joves tuiters de mal gust.

La causa principal d’això és que el legislador, els últims anys, s’ha entestat a endurir normes que sancionen conductes a la frontera amb l’exercici de les llibertats públiques. Així ha passat amb la reforma del codi penal del 2015 o amb la popularment coneguda com a 'llei mordassa'. Unes normes que es caracteritzen per la vaguetat i la imprecisió i per la gravetat de les seves sancions.

«Efecte dissuasori»

Notícies relacionades

Rapers imputats

Rimadors en el punt de mira de la justícia

La conseqüència és preocupant ja que, davant de tanta inseguretat, es genera un indubtable «efecte dissuasori» en els ciutadans, que no saben si el que fan està prohibit o és l’exercici legítim d’una llibertat fonamental. És cert que aquesta inquietud la tindran els qui juguen precisament «al fora de joc», en el territori gris de qui vol provocar. Però és que és precisament a favor d’aquestes persones per a qui té més sentit reconèixer les llibertats públiques. Per ser políticament correcte no cal afirmar constitucionalment la llibertat d’expressió en la mesura que ningú ho voldrà castigar.

Malgrat això, en comptes de confiar en la idea que la mateixa societat respondrà rebutjant o ignorant els provocadors de mal gust, i en comptes de deixar al Dret (sobretot, al Dret penal) perquè actuï en els casos més greus, els autènticament ofensius; la tendència actual sembla decantar-se per mantenir un Estat 'escombriaire', encarregat de netejar de porqueria les xarxes socials o els carrers o, encara pitjor, un Estat 'censor', que emmordassa els seus ciutadans perquè es mantinguin submisos i s’ho rumiïn dues vegades abans d’alçar la veu i exercir aquella llibertat que Kant reconeixia com una de les més sagrades, la llibertat de ploma.