L'enyorada calma

Teresa Barba, administrativa de Barcelona, ha publicat aquesta setmana a Entre Tots una estupenda carta. «No sé si és que s’acaba el món o que ens hem tornat bojos, però a Barcelona fa temps que vivim amb un ritme tan frenètic que espanta, i això es veu, sobretot, en els petits detalls, aquells moments quotidians que són el batec d’una societat, el seu dia a dia», comença, per enumerar a continuació situacions en què ens movem corrent, de pressa, de pressa: «La forma com pugem als vagons del metro, a empentes; com anem pel carrer, corrent; com ens dediquem a les rebaixes, amb ànsia. Sembla que el món s’hagi d’acabar». Per la Teresa, la cúspide de la desraó de la pressa és el moment de pagar al supermercat, un procés que les caixeres (acostumen a ser dones) porten a terme a una «velocitat supersònica». «I quan paguem, el caixer mou una barra de fusta per separar el taulell en dues parts, decanta sense mirament les nostres pertinences i repeteix el ritual amb el client següent. Llavors comença una autèntica carrera contrarellotge. De pressa, de pressa, que al del darrere ja li han donat el tiquet».

De pressa, de pressa. En la conversa pública, reflex de la societat, tampoc hi ha espai per a la pausa. Els temes exploten i desapareixen a una velocitat vertiginosa. A la penúltima de Donald Trump el succeeix el jutge Vidal, als experts en temps d’espera de les ambulàncies pediàtriques els substitueixen les mostres de condol per la mort de Bimba Bosé i la indignació per tant de trol, el que va de savi i el que no sap el que és un accent. Mariano Rajoy parla com qui sent ploure i sempre hi ha algun àrbitre o entrenador o centrecampista a qui cridar per algun motiu o altre. De pressa, de pressa. «Pip, pip, pip», que escriu la Teresa a la seva carta.

La majoria d’articles que arriben a Entre Tots són un reflex d’aquesta velocitat. Hi ha temes imperibles (política, educació, salut, denúncies ciutadanes...), però moltes de les cartes es refereixen als grans temes de l’actualitat. És natural que sigui així. Però de tant en tant apareixen cartes com la de la Teresa, elogis de la calma, reflexions quotidianes, pensaments sobre el teló en el qual es desenvolupen les escenes. Cartes com la d’Antoni Vilanova, de Barcelona, que elogiava una «mare jove» que parlava amb el seu fill de set anys en un bar. «Parlaven sense necessitat de cridar, com fan molts adults (...). L’escena de la mare amb el nen dialogant en veu baixa i després el nen obrint la porta a la mare a la sortida de la cafeteria és insòlita», reflexionava.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Cartes com la de Pere Serra, de Tarragona, que es queixava de la tipografia extremadament petita de molts llibres. «S’ha generalitzat de tal manera editar amb lletra menuda que quan sortim a comprar algun llibre que a priori ens interessa, ho fem preocupats: ¿podré disfrutar de la lectura sense haver de fer ús de la inseparable i incòmoda lupa?». O cartes com la de Sara Aguado, del Prat de Llobregat, que descriu «la proteïna de la vida» que la va impressionar en un «senyor» amb qui va emprendre una conversa en un hospital i que va resultar estar casat amb una dona que «feia 20 anys que lluitava per conservar el ronyó, els pulmons i algunes de les vèrtebres. La cura d’un òrgan portava a la deficiència d’un altre. A vegades, deia, semblava que deixaria de respirar i de sobte es despertava per demanar l’hora».

La Sara escriu a la carta que «El temps en un hospital té ritme propi; viatja en una realitat paral·lela a la del món exterior». Cert, probablement al metro o a la cua del supermercat la Sara no hauria tingut temps per escoltar aquell home de qui la història la va impressionar tant. Anem necessitats de calma, i només acostumem a apreciar-la quan ens la imposen contra voluntat. «Com deia Groucho Marx, ‘Parin el món que vull baixar’, acaba la seva carta la Teresa.