L'equip que fou dijous
La millora del Barça s'accentua amb l'eliminació del Madrid, i el canvi de sort posa en relleu les diferències en el tarannà d'un i l'altre
jdomenech37063376 topshot barcelona s argentinian forward lionel messi 2ndl170128182224 /
Qui ho havia de dir, però de sobte els partits jugats en dijous són una extravagància que al Barça li va bé. Els que estem acostumats a aquest ritme binari trepidant (dissabte-dimarts o diumenge-dimecres) veiem el dijous com un dia sense personalitat futbolística. Quan jo era petit, el dijous era el dia del bàsquet europeu, és a dir, sempre vèiem el Reial Madrid de Brabender, Corbalán i companyia. Anys després la UEFA el va reciclar com a data per a l’Europa League i els dijous van guanyar una mica de prestigi, potser per això l’eliminatòria contra la Reial Societat ens ha deixat un Barça amb més autoestima.
Aquesta millora del Barça, és clar, s’accentua amb l’eliminació del Reial Madrid contra el Celta. Ja se sap que la Schadenfreude –l’alegria que provoca la infelicitat dels altres– viatja en AVE i quan el Bernabéu pateix, el Camp Nou s’alegra, i a l’inrevés. A més a més, aquest canvi de sort posa en relleu les diferències en el tarannà d’un i un altre equip davant les adversitats...
EL PAPER DELS SECUNDARIS
Els de Zidane venen de batre el rècord de partits sense perdre i ho han fet amb una plantilla massacrada per les lesions (unes 30 tan sols aquesta temporada), però mentre guanyaven, ningú dubtava del paper dels secundaris. Si el Barça visqués una epidèmia similar a la infermeria, estaríem demanant el cap dels preparadors físics. L’aprensió està en els nostres gens: es lesionen Iniesta i Busquets i els culers comencem a tremolar; fem càbales amb els possibles substituts i cap ens convenç del tot.
JORDI COTRINA
Denis regateja Rulli en el quart gol del Barça, el segon del seu compte, a la Reial Societat.
En canvi, el contrapunt l’ofereixen les reaccions a posteriori, que al Reial Madrid són més agres i cruels. En la derrota es busquen culpables concrets, es crucifiquen carreres per un error puntual. De sobte Benzema ja no serveix, se l’ha de traspassar, i de sobte, també al Barça, Denis Suárez ja s’acosta al joc d’Iniesta i, el que és més important, sembla que s’entén bé amb Messi.
Són actituds antagòniques. L’aficionat del Barça té la il·lusió de descobrir noves estrelles sempre que pot, sobretot si abans havien passat per La Masia. Per contra, el Madrid menysprea els seus ídols del planter i, quan triomfen a l’estranger –com és el cas de Morata– els repatria per poder ignorar-los millor. Així, en el rebuf de l’eliminació, ja hi ha qui prefereix el jove Mariano abans que a Morata.
El futbol està tan boig que a vegades només s’entén des de la contradicció. Florentino basa l’èxit dels seus equips en les individualitats, però resulta que la continuïtat l’hi donava la classe mitjana, com Modric, Marcelo o Casemiro. El projecte de Luis Enrique es basa en el futbol de control, però el seu èxit va arribar amb un joc eficaç, de menys toc, i deixant-se mig dominar per la Reial Societat. Els de Sant Sebastià visiten avui el Bernabéu i seran una pedra de toc per valorar l’ànim del Reial Madrid. Tot és possible en aquesta Lliga, però com afirmava el protagonista de L’home que fou dijous, la delirant novel·la de G.K. Chesterton: «L’aventura pot ser una bogeria, però l’aventurer ha de tenir seny». No hi ha millor inspiració per encarar el que queda de temporada.
