El fantasma de Rosa Díez

La casualitat no existeix en política i quan sembla que sí resulta molt cruel. Ciutadans ha disputat les seves primàries, on només han votat 3 de cada 10 militants, al mateix temps que els pocs que encara resisteixen a UPD celebraven un tercer congrés que semblava una teràpia de grup per a ex alguna cosa. El zombi lila persegueix la formació taronja igual que el fantasma de Rosa Díez ronda el reelegit líder de Ciutadans, amb un percentatge, el 87,3%, tan aclaparador com aquelles golejades que anotava en els seus dies de glòria l’exlíder d’UPD.

Durant els anys d’or del bipartidisme, UPD va obrir un espai en el centre polític espanyol recollint el desencant dels votants socialistes amb les inconsistències del zapaterisme i el cansament dels populars davant de l’immobilisme marianista. Va connectar amb una àmplia capa de votants urbans, menors de 40 anys i amb aspiracions econòmiques i professionals que percebien amenaçades si els grans partits continuaven endarrerint el relleu generacional i la regeneració d’un sistema institucional fatigat.

En unes condicions bastant més favorables, induïdes per la crisi econòmica i les fallides institucionals detonades pels casos de corrupció, Albert Rivera i Ciutadans han sabut ocupar i ampliar aquest mateix espai, especialment cap al centre dreta. El líder taronja va sintonitzar amb aquells votants populars adults i urbans que buscaven una dreta liberal i, sobretot, lliure de corrupció, i amb els electors socialistes més conservadors i angoixats per l’ascens de Podem.

En el seu moment UPD no va ser capaç d’entendre que havia de canviar la fórmula de l’èxit que l’havia portat fins al grup parlamentari propi. L’excés de lideratge va acabar devorant la lideressa, fins a convertir-la en una paròdia, i els dos grans partits, organitzacions construïdes per sobreviure a qualsevol catàstrofe, van renovar el mínim imprescindible les seves cares i discursos per portar de tornada a casa els seus electors esgarriats.

Resultats, no màrqueting

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ciutadans viu avui un trànsit similar. Mentre Mariano Rajoy el toreja amb els socialistes, Rivera corre el risc d’acabar parodiat com l’amant que retreu amargament a l’estimat que no es divorciï per casar-se, com li havia promès. Elevar a l’efectiva Inés Arrimadas a portaveu nacional sembla un intent d’evitar la sobreexposició que va socarrar Rosa Díez.

Per recuperar una militància desmobilitzada i uns votants que s’esborren en les enquestes, Rivera necessitarà molt més que aquest discurs d’executiu que promet gestió empresarial per a Ciutadans i tractar els militants com si fossin clients. Ells es van apuntar per un partit amb primàries de debò. Per a les de cartró pedra i les fetes a dit ja tenen el PP i el PSOE. De la mateixa manera que els seus electors van optar per Ciutadans perquè el seu vot resultés decisiu, no per actuar d’acompanyants. Entrar o no en els governs que ara recolzen és el següent dilema que han de resoldre davant un electorat que exigeix resultats, no màrqueting.