Un Carvalho per a Lehane

El premi Pepe Carvalho d’aquest any l’ha guanyat Dennis Lehane (Boston, 1965), potser per haver fet amb la seva ciutat el mateix que Manuel Vázquez Montalbán va fer per la seva: posar-la al mapa de la ficció criminal. El guardó coincideix amb l’adaptació al cine d’una de les seves novel·les, Vivir de noche –dirigida per Ben Affleck, que ja s’havia fixat prèviament en Adiós, pequeña, adiós–, que s’ha de sumar a les que Clint Eastwood i Martin Scorsese van portar a terme de Mystic River i Shutter Island. I és de suposar que aviat es publicarà entre nosaltres el seu últim llibre fins avui, World gone by.

Sento una especial predilecció per Lehane des que el vaig descobrir en una taula de literatura en anglès de la FNAC amb Gone, baby, gone, de la sèrie protagonitzada pels detectius Patrick Kenzie i Angie Gennaro, que em segueix semblant el millor de la seva producció, encara que gairebé tothom consideri millors i, sobretot, més literàries les seves novel·les menys de gènere. De seguida vaig compartir el meu entusiasme amb Anik Lapointe, que en aquella època portava la sèrie negra de RBA i que el va premiar encarregant-me la traducció de cinc llibres de l’amic Dennis, entre ells Vivir de noche. La veritat és que trobo a faltar traduir un Lehane cada dos anys, però el món editorial és agitat i la veterania no sempre és un grau.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Em consolo llegint les seves novel·les quan es publiquen en anglès, encara que lamento que hagi jubilat la parella Kenzie-Gennaro, que tan bones estones em va proporcionar, gairebé tantes com les que em va oferir Lawrence Block amb la saga de Matt Scudder. Però temo estar bastant sol en la meva nostàlgia. La crítica ha pres partit pel Lehane més literari, a qui considera un autor més adult i seriós que el que va començar amb els dos detectius de Boston i que segueix sent el meu favorit, encara que la seva aventura final, La última causa perdida, no estigués a l’altura de les anteriors.

Només és una opinió, però crec que Lehane era un millor escriptor de gènere que l’aspirant a Ernest Hemingway que a vegades apareix en els seus últims llibres. Ja sé que al seu país ningú se salva de voler escriure la gran novel·la americana, però jo, sincerament, el preferia quan es conformava amb menys.