Vivenda en el monocultiu turístic

Fa tan sols uns anys, pocs qüestionaven els impactes positius del turisme a la ciutat de Barcelona. Venen turistes, es genera creixement econòmic, llocs de treball, ingressos per a les arques públiques i una bona imatge de la ciutat per tot arreu. La marca Barcelona era equivalent d’èxit inqüestionable. O gairebé inqüestionable. Algunes ja alertàvem dels problemes de gentrificació, massificació en alguns espais de la ciutat, increment dels preus de la vivenda, o precarització laboral del sector. Perquè no, no és un problema nou. Però el qüestionament del model era cosa de minories antisistema. Avui ningú nega els impactes negatius del monocultiu turístic a la ciutat.

Fins fa pocs anys, la resposta del Govern municipal davant d’aquesta realitat havia sigut gairebé inexistent, quan no era de negació del problema. Amb l’entrada de Barcelona en Comú a l’Ajuntament, moltes vam veure una oportunitat per afrontar de forma definitiva la qüestió. Aquelles que havien protestat al carrer contra la marca Barcelona ara governaven la ciutat. Ara veiem que, a més d’oportunitat, és un repte de grans dimensions.

Les polítiques de regulació dels allotjaments turístics, com el recentment aprovat Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT), l’increment de les inspeccions per detectar apartaments turístics sense llicència, els intents de limitar els preus dels lloguers (frustrats per la falta de voluntat de la Generalitat) o una política expansiva de vivenda pública, són iniciatives necessàries. Però insuficients. Poc sabem de com es distribueixen els beneficis del turisme. I encara menys de les externalitats del model, impactes negatius, no només a nivell de vivenda o gentrificació, sinó en àmbits com el comerç local, el medi ambient o les condicions laborals. No ens hem ocupat d’analitzar en profunditat ni aquests impactes ni les alternatives al model econòmic per a la ciutat.

Notícies relacionades

Barcelona és la ciutat espanyola amb els lloguers més cars

Bombolla d'immobiliàries a Barcelona

I aquesta seria una de les urgències. Per trencar amb el monocultiu turístic, un nou model econòmic per a la ciutat. Necessitem avaluar com, a través de la inversió pública, les dinàmiques de consum de la ciutadania o la tributació municipal, es pot impactar en l’evolució del sector productiu, promovent activitats que generin ocupació de qualitat a la vegada que revitalitzin i diversifiquin l’economia. Propostes que ens permetin avançar cap a un model econòmic eficient energèticament i sostenible. 

Una nova mirada

Un model que no es limiti a seleccionar sectors punters, innovadors o estratègics, sinó que es plantegi com cobrir les necessitats de la població, trencant el monopoli dels serveis i abordant una necessària nova mirada a l’agricultura i la indústria, i la seva relació amb la ciutat. Un model en què els valors de l’economia cooperativa, social i solidària no siguin una anècdota, sinó que se situïn al centre del model econòmic. És fàcil dir que necessitem altres opcions davant del turisme, però sense treballar i analitzar-lo, difícilment trobarem les alternatives al model Barcelona.