Catalunya i la indústria

El sociòleg i economista alemany Max Weber (1864-1920) encunyà el concepte d’oportunitat vital per referir-se als vectors que influeixen en les opcions de vida. És a dir, que decidim lliurement (més o menys), però en un context que ens condiciona. Sostenia que les minories marginades en els processos polítics cerquen una compensació en el món dels negocis. Potser pensava en els jueus europeus del seu temps, però sens dubte les seves idees explicaven també la situació de les elits catalanes. És probable que sense la decapitació aristocràtica, i subsegüentment política, derivada de l’absolutisme borbònic castellà, la revolució industrial no hauria tingut a Catalunya la força que tingué.

L’historiador Jordi Nadal ha explicat a bastament la radical transformació que experimentà la societat catalana a causa de la revolució industrial, pilotada per una emergent burgesia que no pertanyia a l’aristocràcia agrària romanent, ni tampoc als cercles de poder polític vinculats a l’aparat d’estat espanyol. Amb gran retard, Espanya ha acabat industrialitzant-se, però no ha experimentat la revolució industrial; Catalunya, sí. A Espanya, església i estat són avui els mateixos que ahir. Les mateixes famílies i els mateixos grups de poder continuen tallant el bacallà, convençuts que els pertoca fer-ho perquè aquest és l’ordre natural de les coses, em remeto a l’evidència.

    Durant el segle XIX, a Catalunya, més encara que un canvi de sistema econòmic, hi hagué una subversió de papers socials. L’evolució endògena de la menestralia protoindustrial, inicialment alimentada amb els estalvis d’un comerç i d’una agricultura relativament florents en la segona meitat del segle XVIII i primera del XIX, feren possible el canvi. 

L’activitat tèxtil s’endugué la fama, però el ventall d’indústries diverses fou enorme. Fins i tot en el camp de l’energia s’imposà aquest model endogen, basta pensar en les innombrables petites centrals hidroelèctriques, a son torn fruit de la transformació de petits molins que prèviament s’havien reconvertit en rodes hidràuliques per a moure els embarrats industrials. Milers de petits protagonistes feren possible un canvi socioeconòmic radical. L’Oda a la pàtria, poema fundacional de la Renaixença, es publicà (1833) en un diari anomenat, significativament, El Vapor...

    Hi ha una lectura sistèmica i ecològica de tot plegat. La biodiversitat s’explica en termes ambientals; les mutacions genètiques són espontànies, però la seva selecció i fixació en termes d’eficàcia competitiva depenen de l’adequació a l’ambient. Amb els sistemes socials passa el mateix. Una pagesia que, poc o molt, havia aconseguit acumular des que tingué el domini útil de la terra (Sentència de Guadalupe, 1486) i una menestralia urbana pràcticament inhabilitada per prosperar en l’administració o la política foren camp adobat per al sorgiment de la burgesia industrial i tota la seva concepció moderna del món. La nova classe era la nova «espècie social» emergent, generadora d’un ecosistema diferent. Això explica en bona mesura la situació actual i el fastiguejament català amb l’Espanya de sempre.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    Per tot plegat, la majoria d’empreses industrials catalanes eren, i encara són, de mida petita o mitjana. Per a bé (increment de l’equitat i de la complexitat social) i per a mal (manca de competivitat escalar). Però també hi hagué empreses que aviat cresqueren o ja nasqueren grans. Fou el cas de La Maquinista Terrestre i Marítima (1855) o de Forges de Can Girona (1859), que acabaren fusionades a mitjan segle XX i posteriorment absorbides per Alstom. De la Societat Catalana per a l’Enllumenat amb Gas o Catalana de Gas (1843), que acabà fusionant-se amb Gas Madrid per crear Gas Natural. O el de la Societat General d’Aigües de Barcelona (1867), que ara és una gran multinacional integrada per 128 companyies d’arreu del món.

Cap d’aquestes companyies sesquicentenàries és avui de capital majoritàriament català. La famosa economia d’escala no afavoreix els països petits. Altrament, l’economia catalana, bé que encara plenament industrial, sembla decantar-se cada vegada més pels serveis i pel turisme. Canviar no és dolent, si es fa en la bona direcció. Aquest és el tema. Aquest país que sabé ser industrial, ¿sabrà esdevenir postindustrial? La indústria química i l’agroalimentària o l’activitat editorial són encara punts forts. També empenyen el disseny industrial, l’electrònica i la informàtica. De què serem capaços, a part entretenir turistes innecessaris?