Carlos Zanón va ser Pepe Carvalho

Aquí tenim aquests dos tipus, atrapats en una fotografia: retallats sobre un pòster amb palmeres nimbades per una llum de color de maduixa àcida i mandarina, tots dos exhibeixen el seu somriure satisfet i el canell dret embenat. 

Podrien pertànyer a alguna lògia ocultista tropical, ser dos tennistes jubilats, dos suïcides barroers o fins i tot dos tontos molt tontos. En realitat, Carlos Zanón i jo som en un pub de Saragossa i els gots a sobre de la barra sobre la qual ens recolzem no són de Vichy Catalán. Hores abans de fer-nos aquesta instantània parlotejàvem en un seminari universitari sobre Francisco Casavella i, tot i que ara hem somrigut, ahir no ho vèiem tan clar. Potser les cremades que lluïm als canells i als avantbraços són estigmes: l’autor d’El día del Watusi es podria haver manifestat marcant-nos amb foc des del més enllà perquè deixem de posar-nos fantàstics parlant en nom seu. Com Ramón María del Valle-Inclán, nosaltres preferim la llegenda a la història, perquè la realitat sempre és més vergonyosa: Zanón es va cremar la setmana anterior mentre colava uns espaguetis. Això meu és més trist: per una vegada havia intentat fer-me mongetes (en una olla exprés, sense vàlvula). Kiko Amat, també convidat, va causar baixa: no volem especular amb el seu drama a la cuina.

Aquesta coincidència va succeir fa temps i no l’evoco perquè se celebri BCNegra aquests dies, sinó perquè l’anècdota il·lustra que no és fàcil ressuscitar els absents. Sobretot en el cas de Zanón, que ha acceptat el cas de donar una nova vida al detectiu Carvalho. Que algú que surt escaldat d’uns espaguetis amb Solís hagi d’escriure noves entregues de l’«expolicia, excomunista i gourmet» de Manuel Vázquez Montalbán pot semblar la pitjor de les idees, però és la millor de les notícies: va ser advocat de mals ineptes, sandinista per la via The Clash i té fam. Fam de tot.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Carvalho posava al seu cotxe els Bee Gees perquè li semblaven «la manifestació màxima de la impotència per a l’alegria», mentre que Zanón va aprendre a escriure inventant trames per a les cançons que 

Johnny Thunders cantava en un anglès que el xaval d’Horta no entenia. Un deia que la burgesia catalana menja «espinacs ofegats i llucet que es mossega la cua» i l’àvia de l’altre gastava els seus diumenges fregint ous que guardava a la nevera per servir-los durant la setmana. Zanón, en definitiva, no s’assembla al sibarita gastronòmic però va ser Carvalho quan va devorar els llibres de Montalbán en un camerino de la Sala Màgic. I els personatges no són tant de qui els crea, sinó de qui se’ls creu. De qui els llegeix bé. De qui els imagina millor, sense escarafalls nostàlgics ni vocació imitadora. I no hi ha un altre candidat amb l’electricitat, l’humor i la intuïció narrativa de Zanón. Perquè hi ha qui ha nascut, com el nàufrag de Tatuaje, per «revolucionar l’infern», encara que es cremi amb les receptes vulgars. Perquè si, com en el famós diàleg entre dos espavilats, jo li preguntés què s’emportaria si cremés casa seva, ell em contestaria: el foc.