¿Alerta racista?

Aquests dies han coincidit diversos fets, nacionals i internacionals, que han situat el racisme en l’agenda mediàtica. Ens referim als abusos o agressions motivats pel color de la pell de la víctima, la seva ètnia, la seva cultura o la seva religió. La promoció d’aquestes vulneracions des de discursos mediàtics. O la justificació de les discriminacions des de les lleis i les administracions públiques. I és important tenir en compte que quan aquests fets són punibles pel Codi Penal es consideren delictes d’odi durament sancionats, perquè constitueixen una amenaça per a la cohesió de la nostra societat i per als pilars de la nostra democràcia.

Que el racisme estigui ocupant portades i informatius no és una cosa habitual, i ho celebrem de veres. Perquè un dels principals perills és precisament la invisibilització d’aquestes situacions: si no assenyalem i denunciem el racisme, després no serem capaços d’erradicar-lo. Si volem que es faci una política pública que el previngui i condemni l’hem d’identificar i mostrar que és un greu problema que afecta tothom.

¿Vivim avui una situació de més alerta racista? No pas més que fa uns quants mesos. I no ho diem per reduir la preocupació, tot al contrari, sinó per posar sobre la taula que actes racistes com els que hem conegut recentment es donen diàriament i des de fa temps. Que els conflictes entre veïns i veïnes creixen des de fa anys i cada vegada són més violents.

Un conflicte constant 

A Catalunya, com passa a la resta dels països europeus, el racisme és avui una de les principals formes de vulneració dels drets humans: a les fronteres externes, amb el no compliment del dret d’asil, per exemple; i a les fronteres internes, amb identificacions policials per perfil ètnic, discriminació en l’accés a la salut o la vivenda..., i el racisme de les institucions legitima el de l’escala de veïns.Per tant, el perill de racisme existeix realment, però no és una novetat, és un conflicte constant i una cosa estructural. No el podem tractar com una simple alerta passatgera.

Davant d’aquesta greu situació, ¿per què no es condemnen declaracions o actuacions que són clarament racistes, siguin els insults que va rebre la jove d’origen indi en un tren o la regidora musulmana de l’Ajuntament de Badalona al carrer (entre altres situacions que passen desapercebudes). Potser perquè tenim greus carències.

Notícies relacionades

"Ningú em lloga un pis perquè soc musulmana"

Una perillosa escalada en espera de Trump

Per una part, es necessita voluntat política per a tirar endavant iniciatives públiques de prevenció i erradicació del racisme. És absolutament imprescindible la protecció efectiva de les persones que han sigut víctimes de racisme davant el qüestionament públic que se’n fa, així com un tractament periodístic adequat i ètic d’aquestes informacions. Ens plantegem: ¿s’ha de donar veu a tothom? ¿Donaríem veu al presumpte agressor en un cas de violència masclista, per exemple? I, finalment, la contundència en la resposta contra el racisme: no podem permetre que altres persones insultin o agredeixin ningú sense que hi hagi una reacció immediata. Així com no podem permetre que representants públics promoguin i incitin a l’odi i al racisme sense denunciar-ho sense embuts. Posem en greu perill la construcció d’una societat justa i igualitària.

Hem d’admirar i recolzar les persones que aquests dies han tingut la valentia de denunciar públicament el racisme patit, perquè això no és en absolut fàcil. En l’últim informe sobre el racisme a Catalunya alertàvem que quatre de cada 10 persones decidien no denunciar les discriminacions patides per por o per desconfiança en el sistema. Sovint el camí és llarg i difícil, algunes vegades hem de recórrer fins i tot a instàncies com el Tribunal Europeu de Drets Humans, com és el cas d’alguns polítics racistes. Però pensem que en la defensa dels drets humans no ens podem permetre defallir i hem de ser més bel·ligerants que mai i denunciar cada agressió que es produeixi. Perquè en qüestió de drets, no hi ha cap vulneració petita.